Dormir amb mitjons?

Ja fa algunes nits que em poso al llit pensant en una cosa... i, de fet crec que es tracta d'un dubte universal: Per què les dones tenim els peus freds quan ens posem al llit? I d'aquesta pregunta, encara no sé ben bé perquè, me'n va venir una altra: per què els homes mai pregunten quan es perden?

A la primera qüestió i com a dona, o almenys això intento, no tinc resposta. Potser n'hauria de tenir? No ho sé, però m'he proposat un repte. Objectiu: buscar una resposta, i si cal, que de vegades no cal, una solució. I us preguntareu: una solució? Si, en aquest cas es veu que cal una solució. Bé, al tema... Nosaltres, LES DONES, ja sabem que, quan ens traiem els mitjons i ens posem al llit, tenim els preus freds. I què fem?, doncs instintivament buscar "escaufor", "arrecerar-nos" i aferrar-nos a la primera cosa que desprèn calor i que trobem a l'alçada dels peus. Resulta que aquesta cosa que desprèn calor és ELL, concretament els peus d'ell o molt pitjor, les "pantorrilles". I eeeep! Alto! Què hem anat a fer!!!! Just desplaçar els peus una mica cap a ELL, cap a la calor, se sent (sempre): Però que faaaaaas???, només faltaria afegir: desgraciada! A partir d'aquí cada parella interactua com pot; l'un mort de son, l'altre esverat perquè l'han desvetllat, l'un ofès, l'altre emprenyat, i etcètera, etcètera...

Ho sento molt, però hi ha coses a la vida que no es poden evitar. I aquesta n'és una. Quan arriba la tardor, quan les fulles comencen a caure, quan els boletaires inicien temporada, quan ja ens hem menjat els moniatos i les castanyes i quan a les 6 ja és fosc (que per cert, quina tristor...), quan tot això passa és quan arriba la temporada dels peus freds, de les emprenyades al llit i de potser..., dormir amb mitjons? Proposta que es podria formular just després del "desgraciada!", i que de vegades, en veu baixa, es formula.

Però jo m'hi nego! Jo no sé dormir amb mitjons! Ha ha ha, dormir amb mitjons!!! Dormir amb mitjons fa gràcia! Dormir amb mitjons és com dormir amb l'anorac, és com tirar-se a la piscina disfressat de Bob Esponja, és com menjar terra, és a dir, és no-normal, i com que és no-normal no cal fer-ho. En definitiva, continuaré buscant la solució... però mentrestant i segur que instintivament (eheem, eheem...) buscaré "l'escaufor". Així que, avanço un "ho sento, ha sigut sense voler", per si de cas...

El discurs del senyor Jobs

Ara no toca oblidar-nos del bloc. Semblava que la cosa no acabava de tirar últimament. La feina, les coses de casa o altrament dit pols, plats, roba, planxa i etc. I sobretot la tornada al cole; 1. de la filla i 2. de la mare. I amb lo segon omples el temps que recuperes amb lo primer. Però vaja, excuses... Sigui com sigui, em falten hores. Per què no hi ha dies de 30 hores i nits més llargues? O per què he de fer tantes coses?... vull dir: per què vull per tantes coses? És igual, sigui com sigui em falten hores. Com diria algun avantpassat amb túnica "tempus fugit est". I tempus, ja t'hi val...

A qui li ha fugit el tempus del tot és a l'Steve Jobs. Sí, al de mac (i després i en standby de mac també al de Pixar). La veritat és que no tenia el gust de conèixer el senyor Jobs fins al dia que va morir; fet curiós que em passa bastant sovint. I això va passar el dimecres 5 d'octubre, i aquell dia vaig rebre un correu, al correu hi havia un enllaç i l'enllaç em portava a una pàgina de YouTube. Fins aquí tot correcte. Vaig obrir el vídeo, i va aparèixer un senyor explicant, en un acte de graduació d'una universitat americana (tal qual com a les pel·lícules), coses de la seva vida. Coses importants de la seva vida. Coses molt importants de la seva vida.

Hi ha discursos que els sents i no et diuen res de nou, n'hi ha d'altres en canvi, que sembla que tot hi haver tingut més d'un milió de visites (com és el cas), es passegen pel cervell, donant voltes, com si aquelles paraules haguessin estat creades només per les teves orelletes. I baixant un altre cop a la terra i sent conscient que hi ha milers de persones escoltant-lo, i que potser el que diu no és nou del tot, i que haurem sentit aquelles màximes cent mil vegades, me n'adono que al final no és tant el que diu sinó com ho diu. La il·lusió, l'empenta, el sentiment, una miqueta de cada en el moment adequat. I és que el senyor Jobs en sap molt, que, per favor!, estem parlant de l'Steve Jobs, un magnat de les noves tecnologies, un individu que amb 26 anys ja estava forradíssim, el creador de l'iPhone, vaja, un gat vell, "no hase falta desir nada mas". Però tot i això "ma llegao". Perquè parla de coses que tots sabem, però que només els valents saben posar en pràctica. I segons els experts (que són pocs, encara que sembla que siguin molts) quan ho poses en pràctica es veu que no era tan difícil, però la majoria de mortals ni tan sols ens ho plantegem. Uf! Quin mal de cap!

El discurs del senyor Jobs va adreçat a tothom. Als que saben quina feina fer a la vida els diu que lluitin per allò, que s'il·lusionin per allò; hem d'estar moltes hores treballant, doncs val més fer-ho a gust no? I als que no saben què han de fer a la vida els diu que busquin, que provin, que al final trobaran allò que els motiva i els il·lusiona. I jo dic, no cal que sigui una sola cosa, però si ets una mica dispers sempre ho tindràs una mica més complicat. El discurs del senyor Jobs conclou amb una frase que podria resumir-ho tot plegat: "Seguim tenint gana, seguim sent esbojarrats". I és que les il·lusions, la curiositat, el voler, el saber... són les excuses que ens fan saltar del llit cada matí, i són els motius que ens fan tornar al llit cansats, però satisfets i realitzats.

El discurs del senyor Jobs no diu res de l'altre món, però és reconfortant el com ho diu i amb la satisfacció que ho diu, fins i tot en algun moment se'l pot veure un pèl sobrat (s'ho pot permetre, tu diràs). Les seves paraules motiven, animen, donen seguretat, l'acabes de sentir i penses: ostres, em menjaré el món!... però uns dies més tard, què dic uns dies... unes hores més tard... ens oblidem del senyor Jobs i el món ens torna a devorar a nosaltres. I la realitat és que no m'agraden aquest tipus de discursos, que et diuen com has de viure la vida, que et diuen que facis el que t'agrada (això seria la booomba), o que et llevis molt d'hora (a aquest tots el coneixem). Tots sabem que ens hem d'esforçar, i un mateix això ja s'ho va repetint de tant en tant...

Per tant, conclusió i per anar acabant, cadascú ja sap com ha de viure la seva vida, que ja tenim una edat. Que per molts discursos que sentim, som com som, i no ens faran canviar. Ens motivaran, ens animaran, però de base si ets un apalancat seràs un apalancat, i si ja et va bé: et felicito fill, però si no llavors potser sí que t'hauries de llevar més d'hora. Així i tot, si algú té ganes d'animar-se i sentir-se útil en aquesta vida, encara que sigui per uns minuts (sense voler ser catastrofista), adjunto l'enllaç el discurs del senyor Jobs: https://www.youtube.com/watch?v=1i9kcBHX2Nw

Exhibicionistes, jo plego!

Anar a Cadaqués a cascar-se una paella, penjar al Facebook la foto del plat ple d'arròs amb escamarlans -i al fons una copa de vi blanc, i encara més al fons el mar- minuts més tard, penjar la foto del plat buit -al fons la tasseta de cafè i encara més al fons, encara el mar. Perlamordedéu! Gaudiu més els moments de lleure, els moments de llibertat, sense ordinadors, ni presses, ni enviar, ni subir. O és que potser amb la companyia no n'hi havia prou, i necessitem que els altres (altres = els amics d'allà dalt) aprovin les nostres accions amb un m'agrada?

Què ens està passant? És que tot ho hem de pujar? És que ja no hi ha intimitat? Som uns exhibicionistes, perquè som uns voyeurs. O potser hauríem de dir que som uns voyeurs perquè som uns exhibicionistes? Sigui com sigui ens agrada. Ens agrada exposar-nos al punt de mira de tothom, i com més ampli sigui aquest tothom millor, llavors vol dir que jo tinc més amics que tu. Però el que més ens agrada, arriscaria a dir que fins i tot més que exposar-nos, és mirar. Mirar les fotos dels altres, mirar els amics dels altres, mirar què diu l'amic 357, tot i que després quan us trobeu pel carrer no us parleu perquè tampoc us coneixeu massa... És veritat que davant un ningú, davant una pantalla tot és més senzill, perquè és molt fàcil parlar amb algú o d'algú sense haver de mirar-li als ulls, o millor encara, sense haver de respondre al moment.

I tot això ho dic jo, la Maria (aquest és el meu nom de batalla), que potser fa 10 anys que no sé res de molta de la gent que tinc al Facebook, i segurament tampoc no en sabré res en els propers 10 anys o en el que em queda de vida. Ho dic jo, que de tant en tant tiro algun "piropo" al meu estimat Jordi des del Facebook, perquè em resulta divertit. Ho dic jo que clico m'agrada a algunes coses que m'agraden. També ho dic jo, que he fet comentaris a amics i a amics. Però també ho dic jo, que tinc més de 100 fotos on estic etiquetada i La Maria no n'he penjat ni una. Aquí sí que clico no m'agrada. Tot i això respecto l'exhibicionisme i el voyeurisme, només faltaria. Jo mateixa m'estic exposant ara mateix, però a mi m'agrada fer-ho i vull fer-ho a la meva manera, des d'aquí, des de Twitter, però ja no des del Facebook, ha traspassat els meus límits, i això és un comiat, en breu La Maria passarà a no ser ningú al Facebook, i la veritat és que no em sabrà gens de greu no saber què hi passa perquè ja sé de qui vull saber i a mi, qui vulgui dir-me alguna cosa ja sap on trobar-me. Si no tens Facebook també existeixes, però d'una altra manera.

Willkommen in Berlin

L'arribada a casa, després d'un viatge vacancil, encara que hagin estat 4 dies, és estranya. Sempre hi ha l'ingredient decepció per a la tornada a la normalitat. Com la moto xupupapapa, la normalitat és difícil d'arrancar, després dos dies i ja anem sols, però només de pensar-hi, fa mandra. I que genial que és fer el guiri! I que genial que és fer el guiri en una ciutat tan esperada.

Berlín és una ciutat monumental, i austera, i també és una ciutat turística (i ben preparada per ser-ho), és una ciutat gran; les illes de cases són enormes, està plena de personetes que van a pinyó per la feina, són eficients i no s'entretenen amb amabilitats, hi ha el que hi ha! Després d'això em veig amb l'obligació de dir que conec molts eficients amb uns somriures fantàstics. I com anava dient... Berlín és una ciutat amb molta història, amb un mur que ja no és mur, sinó suport de grafitis i art de carrer. Berlín té un arc de triomf, i un Bundestag, i no té un riu, en té dos. Berlín a l'agost està plena de catalans. Berlín té vespes estiuenques que funcionen com a mosques, potser es camuflen per fer por? I no té passos de vianants, ni papereres, ni tampoc tants frankfurts com em pensava. De fet no en vam tastar cap (cosa pendent).

Viatjar fent escales normalment és una mica "rollu", però aquesta vegada estàvem una mica atemorits perquè fer-ho amb l'Abril encara podia arribar a ser més complicat del compte... 1. Vés cap a l'aeroport, 2. Agafa un avió cap a Munich, 3. Arriba't a Munich i canvia d'avió, no facis res més que no hi ha temps, 4. Puja al segon avió, destinació Berlín, 5. Arriba a Berlín, després de dues hores dalt d'un avió i una mica encartronadillus tots. El nostre temor màxim era si l'Abril s'enduria de gira aèria el seu festival particular. No li agrada massa estar enclaustrada, i menys lligada d'un cinturó que va lligat a un cinturó. Però bé, al final podríem dir que... prova súper superada!!!. L'anada valorada amb un paxim-paxam (perquè si no ja no seria ella) i la tornada amb una matrícula d'honor, vam quedar felicitats per les hostesses i els hostessos, i és que la nena ja sap com funciona això de volar...aai (suspiru d'orgull).

Així que les nostres pors van desaparèixer a l'arribar a Berlín, però en baixar de l'avió... la nena no estava fina... aquells ullets, aquella calentor... Ni cervesa, ni frankfurt, l'apiretal ens va salvar el primer dia i mig a la capital alemanya. La resta de dies, genials... Bé, es podria dir que ja podem anar a tot arreu amb l'Abril, hem superat l'aventura, curta, però intensa. I és que amb un home al costat que sap anar pel món tot és més fàcil. Un petunet Jordi, que t'arribarà 6 hores més aviat del que ha estat enviat. Potser en un camp de futbol americà, animant el quarterback?

I per últim vull dir: Oh! Què no té Berlín que desitja amb ànsia? "Vaya vaya aquí no hay playa", però els malalts se l'inventen. Al bell mig de la ciutat, al bell mig d'un solar, taxaaaaaaaaan: hi posem sorra, hi posem 4 xiringuitus (un de tapes, clar), hi posem una pila d'hamaques escampades, hi posem alguna taula, hi posem 4 para-sols i sobretot hi posem nom: "Charlie's beach" i "Vaya vaya aquí hay playa", això sí, l'aigua al xiringuitu (al xinguiritu per alguns, bé, per algun).

El que passa a Menorca es queda a Menorca

Sembla que hagi passat una eternitat... i encara més eterns es fan aquells temps remots, quan ho preparàvem tot: vols, allotjament, cotxes de lloguer, la piscineta, el dalmatitu, el cavallitu...

La història que ve a continuació és totalment irreal, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, els personatges aquí presents també són ficticis. Per preservar la seva intimitat, els seus noms reals han estat adaptats a noms de pagès (per més info podeu consultar www.elforat.net/generadors/pages). I per ordre d'aparició, els nostres protagonistes són:

La Filla de Can Castells, súper guerrera, fruit de la barreja de dos màsters de l'univers.

En Quintí de Can Totxana, capacitat per entendre la llengua porcina.

La Vicentica de Cal Coix, li agrada enfilar-se als arbres i fer la cabreta en general.

L'Antònia de Can Garrins, va aprendre a llegir amb els subtítols de la tele.
L'Amàlia de Cal Vidrier, li agrada escriure i inventar-se històries.
L'Estevet de Cal Trempat, de vegades es converteix en súper heroi.
L'Heribert de Can Castells, un dels seus hobbies és anar d'uruport en uruport.

Quan l'Oriol va veure que la Filla de Can Castells seia just darrere seu, va aixecar-se i es va asseure en un dels primers seients de l'autobús -lluny de les criatures!- devia pensar, i és que ara ja tots sabem que a l'Oriol Grau no li agraden els nens. I així va començar aquell viatge, en un autobús Plana (o similar), de Tarragona al Prat. D'aquest viatge en autocar podem destacar un fet inèdit i irrepetible, la petita Filla de Can Castells va trobar consol tot acaronant l'espès pit rinxolat d'en Quintí de Can Totxana, increïble. Facturació de maletes. Va anar del cantu d'un duru que els 7 aventurers es quedessin a casa...i és clar que sí!, cal que les coses tinguin emoció, quina gràcia tindria si tot fos tan fàcil... per això la Vicentica de Cal Coix no va anar a renovar-se el DNI i el portava caducat des de feia uns mesets. A més, els pares de la Filla de Can Castells no portaven el llibre de família, sense el qual no poden volar criatures, però és clar, tot va ser premeditat, per allò de l'emoció... finalment tot es va quedar en dues faltes lleus que la senyoreta del taulell molt amablement va passar per alt. I a volaaaaaar!!!!!!

Que van ser? 30 minuts de vol? Potser ni això, i ja toquen terra. -A la dreta!- caminen una mica- no a l'esquerra!, tornen enrerre -al P1, no al P2!, preguntem? vale!- I oh!, que gran que és la companyia Goldcardemerda, que gran que és en qüestió d'estafes! Van col·locar els nostres amics en una cua i a esperar, esperar i esperar una mica més i... PATAPAM, els hi van clavar pel davant i pel darrere. Els garrulus funcionen una mica com l'home orquestra, qui anava a buscar els clients a l'aeroport es plantava darrere del taulell i a sobre també els atenia i els feia el "papeleo", però és que a més a més els portava el cotxe. Lamentable, després d'això van decidir que mai més contractarien un rentacar low cost. Però, atenció! que els nostres aventurers ja eren a Menorca, i per fi havien arribat a l'apartament, un recinte molt acollidor, amb piscines (tengo 3 piscinas), gespeta, menta, flors i una petita llar per tots 7.

A partir d'aquí van passar 5 dies de relax, aventures, riures, petites discussions matrimonials, caquetes i bolquers, mojitos (o eren caipirinyes?), platja i picades de mosquit. Això sí, es van quedar sense barret de palla, ni fang... això és un senyal: hi han de tornar.

Els 7 aventurers també van ser víctimes, a escala individual, d'alguns fets paranormals. Per exemple, L'Antònia de Can Garrins va patir un atac de platja en general; el sol, l'arena, les algues i l'aigua li van fer una reacció una mica xunga a la pell, sort que en Quintí de Can Totxana cada nit li llepava una mica les ferides de platja i li alleujava aquell dolor infernal. Ell mateix, en Quintí, també va ser víctima d'unes forces majors, paranormals, que el van abduir el vespre que va fer el sopar: unes cuixes de pollastre, per cert boníssimes! Fins al moment es podria dir que tot normal, però tots van notar que estava posseït per algun ésser estrany quan, a l'hora de servir, va posar dues cuixes de pollastre als homes i una a les dones. Perlamortdedéu, quin fet més anormal! -Pobre Quintí, alguna cosa estranya li passa al Quintí-van pensar els seus amics, que encara desconeixen ara què li va passar.

Una altra nit, la Vicentica de Cal Coix va preparar uns mojitos (o eren caipirinyes?) boníssims... més tard, i amb tota la bona fe del món, l'Amàlia de Cal Vidrier va voler col·laborar en la preparació de mojitos... des d'aquell dia va prometre, i a Menorca va posar per testimoni, que mai més prepararia una beguda caribenya (palabra!).

Però un dels detalls més esplèndids de les vacances va ser el sant sopar que els aventurers van preparar a les seves fabuloses, úniques i inigualables mullers (É una mujé digna de admirá!)... va ser tan espectacular que -s'hauria de repetir cada mes- van pensar elles... Però quina va ser la intenció d'aquell sopar? Un home quan fa alguna cosa és perquè busca recompensa? Aquesta és una pregunta que potser mai podrem respondre. De moment els puc explicar que elles van quedar satisfetes, molt satisfetes. I actualment continuen pensant que s'hauria de repetir un cop al mes, el sopar, és clar.

Però aquells homes sabien fer més coses a banda de sopars. L'Estevet de Can Trempat, expert en pipings varis va tunnejar la trona de la Filla de Can Castells, i la nena va poder dinar i sopar a la seva cadireta, sense caure pels costats. I l'Heribert de can Castells, especialitzat en onboardrepetitions, s'encarregava d'inflar la piscineta, posar-hi l'aigüeta, tots els juguitus i per últim la petita Filla de Can Castells, sa filla. I això com ell no ho feia ningú.

Estimats, és breu, però això és tot el que es pot explicar, perquè el que passa a Menorca, es queda a Menorca. I és així, entre aquestes històries i moltes d'altres, com van passar unes fabuloses vacances a Menorca els nostres amics aventurers: L'Antònia, l'Estevet, en Quintí, l'Heribert, la Vicentica, l'Amàlia i la Filla. 7 que són 7, ni més ni menys.
 

Per què ens enganyes, Míriam?

No volíem fer el típic casament artificial... Aquesta és una de les frases de la Míriam. De la Míriam de l'últim anunci de Veri, l'aigua, la Míriam que es casa amb l'Albert en una muntanya de Benasc (Benasque), la Míriam que porta un súper vestit de núvia... (serà realment una núvia real? No dels borbons, sinó de bo de bo, vull dir. Investigo una mica, i trobo que sí, que la història és real.). Bé, ara tots coneixem a la Míriam i estem situats. Ara ja puc expressar la meva gran indignació. Estic indignada; no me n'aniré a cap plaça a acampar perquè aquests dies plou i perquè tinc una família i em pregunto quantes mares de família estan acampades en una plaça. Suposo que alguna lloca "perroflàutica" hi haurà...

Molt malament per Veri, i el seu equip de comunicació i màrqueting. Per part meva, teniu un molt deficient tirant a cal que repeteixi curs. Però "l'assuntu" no s'acaba aquí, a continuació la Míriam diu: ...d'una manera especial... i llavors Míriam, ja l'has cagat del tot. Perquè digue'm, Míriam: Què és artificial? Què és especial? Que jo sàpiga avui en dia i més o menys tothom que es casa ho fa a mida. És a dir, que tots els nuvis trien el lloc de cerimònia i de celebració, escullen els seus convidats (no s'hi cola ningú normalment), escullen si volen fotos o no, trien casar-se de matí o tarda, poden decidir casar-se amb públic o sense, es fan el vestit a mida, fins i tot poden fer un tastet per saber què menjaran i beuran... A més a més, a aquestes alçades (no de la muntanya, que per cert són 2.861 m, sinó de la vida), no hi ha hagut mai ningú que s'hagi casat en una platja?, en un cim?, en un desert?, en un llac?, en un museu?, en un vaixell?, en una casa de cultura? Oh!, que originals senyors de Veri.

A tots els casaments es fa una mica el paperot, si és que la Míriam es refereix a artificial a fer el paperot. Fins i tot aquells que han dit que mai es casarien, el dia que es casen fan una mica el paperot. Però fer-ho al costat de qui estimes és genial, perquè ningú no t'obliga a fer res, perquè tot ho fas perquè vols. Nosaltres ens vam casar mudats mudats, de nuvis, i era el que jo volia (i ell també). Nosaltres vam convidar 270 persones, i era el que jo volia (i ell també). Nosaltres vam celebrar-ho en el típic restaurant, amb el típic ball, els típics regals i el típic pastís. I era el que jo volia (i ell també). Artificial? Que algú m'expliqui que és un casament natural si us plau. Típic? Si s'entén per típic el que fa més o menys tothom, però amb variants, doncs segurament sí. Però era el que volíem. I no és que fos especial, és que va ser moooolt especial. I no ens hem de justificar davant de ningú, només faltaria.

Tenim un nom que el sap tothom

Dissabte, 28 maig de 2011. 22.30 h. Traques, alegria, petards, clàxons, crits d'eufòria, càntics, ampolles de cava, focs artificials, somriures, abraçades, plors, emoció, molta emoció, moltíssima emoció. Jo ho vaig viure -amb una emoció que del 0 al 10 podria valorar tranquil·lament amb un 7 o un 8 (siguem realistes)- des del meu sofà groc. Vaig viure com 11 personetes, que seguint la màxima de Pujol, viuen i treballen a Catalunya, i per tant podríem parlar d'11 catalans i així fer més gran el nostre orgull, feien 3 gols a 11 personetes a les ordres d'un "Sir". I aquests tres gols, el fet de xutar la pilota amb encert 3 vegades, van fer esclatar un país de felicitat.

Des del meu sofà groc, jo m'imaginava les diverses reaccions que podien provocar 3 gols. Contagi de felicitat, abraçades entre desconeguts, intercanvi de fluids corporals, abocament de fluids per sobre dels caps aliens, ingesta de fluids, "fa dos anys que no fumo, però avui faré un cigarret. Bueno, casi que faré un puro", ser amic de tothom, pujar damunt dels altres, fer muntanyes humanes, cridar en lloc de parlar, sentir una cançó i començar a cantar, ballar... i la llista podria continuar, i és que davant l'eufòria tots fem coses que en situacions més habituals no faríem. Una mica ens transformem, ens desinhibim. I en un món on vivim en tensió i control constant això està bé, està molt bé.

Però aquesta desinhibició no va venir a mi, tot i la meva emoció valorada amb una mitjana de 7'5, estava sola en el meu sofà groc, i quan un no es troba en massa, soltar-se la "melena" no és que sigui complicat, és que no surt de dins. Qui tampoc no es devia deixar anar massa la cabellera va ser Jordi, no pel tema quantitat de cabellera (recurs fàcil), ni per la seva emoció, segurament que del 0 al 10 era 23, sinó més aviat perquè també estava sol en un sofà d'una habitació d'un hotel de Doha, això sí, amb la samarreta del Barça, fent equip. Encara no he parlat amb ell, encara no hem tret conclusions ni li he preguntat com va veure el partit, tot i que en un missatge, pocs minuts abans de començar el match, ja em va dir que allò que estava fent el Barça era una lliçó magistral de futbol, i si ell ho diu, doncs jo m'ho crec. I ell se'n devia anar al llit sense saltar damunt de ningú, sense abraçar-se amb cap desconegut, sense cantar, sense fer un cigarret, sense dir-li a ningú "Òstia, quin partidàs! Visca el Barça". I és que en massa, canviem molt.

Que gran que pot fer un país un equip de futbol. Tots som com som, tots votem diferent, tots tenim un estil, tots vivim com vivim, tots parlem com sabem, ara ens estimem, i ara no; ara ens odiem i ara més; tots ens movem per carrers diferents, tots tenim els nostres gustos, però tots som del Barça. Visca el Barça, visca Catalunya i com sempre diu aquell crack blanc: visca Fuentealbilla!

Amics meus, ens hem fet grans

Amics meus, ens hem fet grans (i perquè no sigui dit i retret per la paritat, nosaltres amigues també hem crescut). Grans en el sentit de preuats, en un sentit qualitatiu, i grans en l'afortunat i trist sentit de vellesa, de caducitat, de no novetat. I a punt de tocar els trenta, qui més qui menys fa balanços, almenys jo freno, m'observo i faig balanç.

I què veig? Veig que em passen coses que mai abans m'havien passat. Perquè ja no estic sola, i això vol dir que les meves necessitats passen a ser secundàries, i és que l'Abril, afortunadament, ho ha trastocat tot, i qui em conegui sap que no parlo del mes precisament. I és que ja apuntava maneres... recordo el dia que va néixer, una tempesta ens va destrossar tot el mobiliari del terrat. Econòmicament suportable, una taula de plàstic del Leroy Merlin (25 €) + un para-sol de fireta, també del Leroy (50 €), les cadires, per gràcia divina, van sobreviure al fenomen. Però la cosa no s'acaba aquí, la pluja va inundar el terrat, i l'aigua es va filtrar a l'habitació. Diguem que va ser un matí mogudet. Però tot això ens ho vam perdre, en aquell moment no érem a casa, en aquell moment jo suplicava l'epidural, i Jordi, com la millor cheerleader, n'animava una a sortir i a l'altra a empènyer... Encara no tocava, faltaven 10 dies, però es veu que la impaciència és innata, i no es pot controlar. A partir d'aquell dia ja no estic sola (o menys sola).

Amics meus, ens hem fet grans, i com més grans -més rucs- i també més exigents, amb nosaltres mateixos i amb els que tenim a la vora. Ja no ens "arrimem" al primer que passa i ens ofereix un glop de cervesa, bé, sempre hi ha algú desesperat, però aquests són els que van més faltats de "carinyu". I d'això es tracta créixer: d'evolucionar, de madurar, de seguir el camí que creiem que és el "més millor", quan realment no en tenim ni idea i sempre ens quedarà el dubte de "si hagués fet allò, tindria una vida millor?". Una cosa està clara, no es pot viure pensant en el que hagués pogut ser i mai serà. Això no és sa, i diuen que la felicitat es troba vivint el present. Però no em vull posar transcendental, que avui no toca. Allò que volia dir és que fem el que fem, ara, en el present, ho hem de fer convençuts i motivats, el temps passa massa ràpid per perdre'l (això també m'ho ha ensenyat l'Abril), i si alguna cosa no surt ben bé com ens esperàvem llavors val més apuntar-se "el tanto" a la llibreta de "coses que fan aprendre i madurar: ho sento però la vida és així" i endavant, som-hi que no ha estat res. Les decepcions costen de pair, però al final es paeixen, sal de fruta i avall. Fins i tot de vegades no arriben ni a ser decepcions.

Últimament la meva manera de viure, el "lifestyle" pels modernillos, ha canviat, ha fet un gir i per ara he sabut portar el timó d'aquest nou rumb, no m'he estampat contra cap iceberg, que ja és molt. I tinc la sensació que en qüestió d'un any hi haurà nous canvis. No. No tinc la intenció de gestar a ningú més de moment. Hi haurà nous canvis en un altre aspecte, i si no ja ho veurem, tinc nous projectes, ganes de coses noves. I això és bo, i això em motiva, i viceversa. Visca l'evolució! Siguem personatges rodons! Vivim!

Amics meus, ens hem fet grans, i amics meus, això va per vosaltres. Pels amics, que tot i l'evolució de cadascun dels vostres personatges i fer un camí diferent del meu, hi sou; que tot i viure lluny, hi sou. Pels amics que em cuideu, i més important encara, us deixeu cuidar. Pels que no us heu oblidat que existeixo quan he desaparegut, i pels que heu fet un seguiment acurat dels 17 mesos de canvis físics i emocionals, sense veure'm com un "bitxo raro". Pels amics, pels incondicionals, els que em defensen quan jo no puc fer-ho, pels que em pensen, els de VERITAT.

Amics meus, som grans, però encara no som prou grans.