Sóc la Maria. Tinc 30 anys. I sense voler, formo part d'una de les
generacions en transició, no som ni dels moderns ni dels antics, no som
ni de la generació iPhone ni dels Beatles. Som d'una generació perduda. Benvinguts.
Vaig néixer a començaments dels '80, amb els Rolling's Stones i els Queen de fons. En aquells anys es començava a viure bé. Aflorava la societat del benestar, els pares dels de la nostra generació es mataven a treballar perquè els seus fills tinguessin tot allò que ells no havien pogut tenir; sense luxes. Teníem allò bàsic (lo necessari). Treballant honradament ells van crear una moderada i equilibrada societat del benestar (que 4 vividors han malmès). Allavorens els apartaments de la costa, a l'agost, acollien els autòctons, encara no teníem russos. Potser algun anglès començava a fer el gamba per Salou.
I així anàvem creixent feliços, amb l'Epi i el Blas, les bombes fètides, l'Espinete, les bicicletes sense marxes, Bola de Drac, els banys nocturns a la bassa, i les persecucions de "polis i cacos". Tampoc no demanàvem massa, no érem "nens consumistes", ens conformàvem amb un "Chocobollo" de tant en tant, i amb jugar al carrer a pilota. Bé, de fet no és que ens hi conforméssim, és que ens encantava. No teníem consoles, i començaven a implantar-se els primers ordinadors domèstics i personals. Recordo un Amstrad amb una gran pantalla, sense Windows, ni Facebook, ni Twitter. Tot guardat dins d'uns disquets de 3 i mig. I quan feies la comunió et regalaven una màquina d'escriure!
Vivíem tranquils. I qui ens havia de dir que ara, aquesta societat actual, que coixeja per quatre potes, on l'avarícia i l'aparença ens poden, on hauríem de ser més civilitzats, més tolerants, més respectuosos i viure més relaxats (perquè hauríem d'haver heretat una societat equilbrada i benestant); per contra, ens ha convertit en monstres; ens ha fet estirar més el braç que la màniga, i com nens mimats, hem volgut de tot. Hem tingut de tot. I hem petat. Però volem continuar tenint de tot. Què passarà amb les futures generacions?
I aquesta mateixa societat que ha portat al límit el més pel més i que s'ha esquinçat, continua sense aprendre dels seus errors: es viu per treballar, s'aparca la família (a sobre, si ets dona, encara et discriminen; i si tens fills més), i tot per tenir més i millor; millor casa, millor cotxe, millor.... el que sigui, però millor que el veí. Perquè ens ensenyen que el millor és el que jo necessito i amb el millor viuré més tranquil, ah! i seré més respectat, perquè si tinc el que "ells" tenen formaré part dels benestants, de l'elit. I llavors seré feliç. No us passarà res si no consumiu productes o serveis de les marques més cares i conegudes; no vindrà un àlien i us abduirà, i tampoc ningú es riurà de vosaltres. Us fan creure que us ajuden i us fan la vida més fàcil, i sobretot us fan pensar que teniu un estatus. Però per si no us n'havíeu adonat, us faig saber que... taxan, taxan... tot és mentida!!! No hi ha estatus, i per això tots som iguals; i hi ha maneres de ser i de viure (i una cosa s'alimenta de l'altra) i per això som diferents. I això ens fa rics. I aquesta és la gràcia. Tot i que, tristament, encara hi ha gent que valora més els metges, els banquers o els arquitectes; que els fusters, els peons o els pagesos. Prejudicis, classisme i valors. Uf! tot això em dona per uns quants articles més.
Centra't Maria. Tornant a la generació perduda, només vull dir que els que hem tingut més sort, en algun moment hem estat mileuristes explotats; que per poder treballar ens han exigit disposar de tres carreres, dos màsters, quatre idiomes, un iPhone (per poder ser un multitasca); sense oblidar-nos de ser proactius, flexibles, reactius, bons comunicadors, creatius, tenir disponibilitat per viatjar i un curs bàsic de primers auxilis; i també ser dinàmics, empàtics, receptius, persuasius, decidits i naturalment, tenir coneixements de màrqueting digital i de l'entorn web 2.0.
Vaja, sembla que no ens podem mostrar mai dèbils. De fet, ni tan sols ens podem permetre ser-ho. A les futures generacions (no sé si perdudes o no), sort i ànims.
Vaig néixer a començaments dels '80, amb els Rolling's Stones i els Queen de fons. En aquells anys es començava a viure bé. Aflorava la societat del benestar, els pares dels de la nostra generació es mataven a treballar perquè els seus fills tinguessin tot allò que ells no havien pogut tenir; sense luxes. Teníem allò bàsic (lo necessari). Treballant honradament ells van crear una moderada i equilibrada societat del benestar (que 4 vividors han malmès). Allavorens els apartaments de la costa, a l'agost, acollien els autòctons, encara no teníem russos. Potser algun anglès començava a fer el gamba per Salou.
I així anàvem creixent feliços, amb l'Epi i el Blas, les bombes fètides, l'Espinete, les bicicletes sense marxes, Bola de Drac, els banys nocturns a la bassa, i les persecucions de "polis i cacos". Tampoc no demanàvem massa, no érem "nens consumistes", ens conformàvem amb un "Chocobollo" de tant en tant, i amb jugar al carrer a pilota. Bé, de fet no és que ens hi conforméssim, és que ens encantava. No teníem consoles, i començaven a implantar-se els primers ordinadors domèstics i personals. Recordo un Amstrad amb una gran pantalla, sense Windows, ni Facebook, ni Twitter. Tot guardat dins d'uns disquets de 3 i mig. I quan feies la comunió et regalaven una màquina d'escriure!
Vivíem tranquils. I qui ens havia de dir que ara, aquesta societat actual, que coixeja per quatre potes, on l'avarícia i l'aparença ens poden, on hauríem de ser més civilitzats, més tolerants, més respectuosos i viure més relaxats (perquè hauríem d'haver heretat una societat equilbrada i benestant); per contra, ens ha convertit en monstres; ens ha fet estirar més el braç que la màniga, i com nens mimats, hem volgut de tot. Hem tingut de tot. I hem petat. Però volem continuar tenint de tot. Què passarà amb les futures generacions?
I aquesta mateixa societat que ha portat al límit el més pel més i que s'ha esquinçat, continua sense aprendre dels seus errors: es viu per treballar, s'aparca la família (a sobre, si ets dona, encara et discriminen; i si tens fills més), i tot per tenir més i millor; millor casa, millor cotxe, millor.... el que sigui, però millor que el veí. Perquè ens ensenyen que el millor és el que jo necessito i amb el millor viuré més tranquil, ah! i seré més respectat, perquè si tinc el que "ells" tenen formaré part dels benestants, de l'elit. I llavors seré feliç. No us passarà res si no consumiu productes o serveis de les marques més cares i conegudes; no vindrà un àlien i us abduirà, i tampoc ningú es riurà de vosaltres. Us fan creure que us ajuden i us fan la vida més fàcil, i sobretot us fan pensar que teniu un estatus. Però per si no us n'havíeu adonat, us faig saber que... taxan, taxan... tot és mentida!!! No hi ha estatus, i per això tots som iguals; i hi ha maneres de ser i de viure (i una cosa s'alimenta de l'altra) i per això som diferents. I això ens fa rics. I aquesta és la gràcia. Tot i que, tristament, encara hi ha gent que valora més els metges, els banquers o els arquitectes; que els fusters, els peons o els pagesos. Prejudicis, classisme i valors. Uf! tot això em dona per uns quants articles més.
Centra't Maria. Tornant a la generació perduda, només vull dir que els que hem tingut més sort, en algun moment hem estat mileuristes explotats; que per poder treballar ens han exigit disposar de tres carreres, dos màsters, quatre idiomes, un iPhone (per poder ser un multitasca); sense oblidar-nos de ser proactius, flexibles, reactius, bons comunicadors, creatius, tenir disponibilitat per viatjar i un curs bàsic de primers auxilis; i també ser dinàmics, empàtics, receptius, persuasius, decidits i naturalment, tenir coneixements de màrqueting digital i de l'entorn web 2.0.
Vaja, sembla que no ens podem mostrar mai dèbils. De fet, ni tan sols ens podem permetre ser-ho. A les futures generacions (no sé si perdudes o no), sort i ànims.
