"Hòstia! És que mon fill ha convidat a l'aniversari a tota la classe,
als moros i tot!". "Fins i tot les mores porten el cotxet més nou que el
meu." "Van a demanar i les hi donen tot el que volen!" "No no,
que convidi qui vulgui a la festa, però ja li he dit a ma filla que als
morets no els convidés." "Jo del menjar que fan aquesta gent no en
vull, no hi aniré a la festa."
Dos quarts menys un minut de cinc d'un dia qualsevol. Sóc al pati de l'escola i espero que surtin les meves filles. Estic envoltada de pares, mares, avis (aquí també entren les àvies, no filem tan prim!) i cangurs que van a recollir la canalla. I quantes vegades he sentit frases com aquestes? Em falten dits a les mans i als peus per comptar-les. I si fos un centpeus em faltarien cames! És molt trist. Però és així.
Hi ha persones que els agrada viure grans aventures, viatjar, veure món. Són exploradors terrestres, que acaben arrelant lluny de casa seva, perquè ho necessiten. No és una necessitat vital, és una inquietud; ho necessiten per sentir-se millor. Perquè són d'allà on ho tenen tot, i quan ho tens tot i en vols més, doncs és clar, te n'has d'anar al més enllà. I sempre et guardaran un coixí a casa, i hi trobaràs un plat de macarrons, perquè si algun dia, en el més enllà no trobes allò que busques (que moltes vegades, petit explorador, no ho saps ni tu), podràs tornar, estigues tranquil.
Hi ha persones que han de marxar de casa, deixar els seus orígens, la seva terra, i molt a contracor, la família i tot. Persones que també ho necessiten, però el seu cas no es fonamenta en inquietuds, el seu cas és de vida o mort. Síria: més de dotze milions de persones han hagut de deixar casa seva. Si et quedes, mors. Ara viuen en terra de ningú. Ho volem veure lluny, però és aquí. Localitzem i globalitzem el que ens interessa. Culpem a Europa, és a dir, a ningú o a qualsevol. I estem tan tips d'audiovisuals, que ja ni els documentals ens toquen la fibra; i si ens la toquen ens la toquen 24 h. L'endemà, vida normal: 5 àpats al dia, running, padel, ioga, 4 nous que van bé pel cervell, Merlí i cap a dormir.
Hi ha persones que viuen. Però no es tracta de viure, no? I tampoc de sobreviure. Per això hi ha persones que busquen viure en un país millor. No busquen deixar casa seva per prendre la feina de ningú. No busquen deixar la seva família en un altre país per passar-los un sou a final de mes. No busquen venir a provocar portant uns vestits als quals no estem acostumats. No busquen deixar les seves escoles per venir a aprendre català. No. I tampoc busquen boicotejar la festa d'aniversari dels nostres fills.
Per això, als autors i a les autores de les cites inicials, els diria que: Es tracta de viure amb dignitat, de disposar d'unes necessitats bàsiques. No cal ser reconegut, ni admirat, només es tracta de ser respectat com a persona, siguis d'on siguis. No triem on naixem, és una de les fastigoses i injustes coses que té la vida. Instintivament tots som supervivents. Qui ets tu per creure't millor que algú altre que no parla la teva llengua? Qui ets tu per creure't millor que algú altre que no té el teu color de pell? Qui ets per creure't millor que algú altre que vesteix diferent a tu? El món està ple de cultures, llengües i maneres de fer. No conegut no vol dir dolent, vol dir que pot ser una molt bona oportunitat per conèixer, i que aquest descobriment pot ser fascinant. Després de tot, som uns privilegiats.
El món és molt gran, compartim-lo. Abans que el ferotge desglaç de l'Àrtic ens acabi devorant a tots. A TOTS.
Dos quarts menys un minut de cinc d'un dia qualsevol. Sóc al pati de l'escola i espero que surtin les meves filles. Estic envoltada de pares, mares, avis (aquí també entren les àvies, no filem tan prim!) i cangurs que van a recollir la canalla. I quantes vegades he sentit frases com aquestes? Em falten dits a les mans i als peus per comptar-les. I si fos un centpeus em faltarien cames! És molt trist. Però és així.
Hi ha persones que els agrada viure grans aventures, viatjar, veure món. Són exploradors terrestres, que acaben arrelant lluny de casa seva, perquè ho necessiten. No és una necessitat vital, és una inquietud; ho necessiten per sentir-se millor. Perquè són d'allà on ho tenen tot, i quan ho tens tot i en vols més, doncs és clar, te n'has d'anar al més enllà. I sempre et guardaran un coixí a casa, i hi trobaràs un plat de macarrons, perquè si algun dia, en el més enllà no trobes allò que busques (que moltes vegades, petit explorador, no ho saps ni tu), podràs tornar, estigues tranquil.
Hi ha persones que han de marxar de casa, deixar els seus orígens, la seva terra, i molt a contracor, la família i tot. Persones que també ho necessiten, però el seu cas no es fonamenta en inquietuds, el seu cas és de vida o mort. Síria: més de dotze milions de persones han hagut de deixar casa seva. Si et quedes, mors. Ara viuen en terra de ningú. Ho volem veure lluny, però és aquí. Localitzem i globalitzem el que ens interessa. Culpem a Europa, és a dir, a ningú o a qualsevol. I estem tan tips d'audiovisuals, que ja ni els documentals ens toquen la fibra; i si ens la toquen ens la toquen 24 h. L'endemà, vida normal: 5 àpats al dia, running, padel, ioga, 4 nous que van bé pel cervell, Merlí i cap a dormir.
Hi ha persones que viuen. Però no es tracta de viure, no? I tampoc de sobreviure. Per això hi ha persones que busquen viure en un país millor. No busquen deixar casa seva per prendre la feina de ningú. No busquen deixar la seva família en un altre país per passar-los un sou a final de mes. No busquen venir a provocar portant uns vestits als quals no estem acostumats. No busquen deixar les seves escoles per venir a aprendre català. No. I tampoc busquen boicotejar la festa d'aniversari dels nostres fills.
Per això, als autors i a les autores de les cites inicials, els diria que: Es tracta de viure amb dignitat, de disposar d'unes necessitats bàsiques. No cal ser reconegut, ni admirat, només es tracta de ser respectat com a persona, siguis d'on siguis. No triem on naixem, és una de les fastigoses i injustes coses que té la vida. Instintivament tots som supervivents. Qui ets tu per creure't millor que algú altre que no parla la teva llengua? Qui ets tu per creure't millor que algú altre que no té el teu color de pell? Qui ets per creure't millor que algú altre que vesteix diferent a tu? El món està ple de cultures, llengües i maneres de fer. No conegut no vol dir dolent, vol dir que pot ser una molt bona oportunitat per conèixer, i que aquest descobriment pot ser fascinant. Després de tot, som uns privilegiats.
El món és molt gran, compartim-lo. Abans que el ferotge desglaç de l'Àrtic ens acabi devorant a tots. A TOTS.
