Érem al llit. Jordi amb l'ordinador a la falda i a mi se m'aclucaven els ulls pel cansament. Llavors va ser quan ho va dir: Podríem anar al teatre i jo que vaig respondre: Ah! Doncs sí, però a veure què? Una gossa en un descampat. I a mi em va sonar. Em va sonar que l'havien fet la temporada passada, a Barcelona. I on la fan?, vaig preguntar. A Reus, al Bartrina. Pot estar bé. I abans de preguntar de què anava, vaig dir que sí, i em vaig adormir. Jordi va comprar dues entrades, fila 14; butaques 11 i 13.
L'endemà vaig buscar informació, i uf! Llegint i veient com en parlava l'autora no només la vaig trobar un drama total, sinó que vaig pensar que parlava d'un tema molt concret. Que a mi no em tocava de prop, ni de lluny; tot i això, un mal "rollu" se'm va instal·lar al cos. Una dona d'uns 35 anys, embarassada de 5 mesos decideix, juntament amb la seva parella, acabar amb el seu embaràs perquè la cosa s'ha complicat. Ha de parir un fill mort. I tot el que això comporta: inseguretats, reflexions, decisions i les pors que es carreguen a sobre d'una motxilla que ningú vol portar. Quin mal rotllo!
Diumenge passat, a les 6 de la tarda, vam anar al teatre. I quina meravella! Com un tema com la mort d'un fill que encara no ha nascut pot ser tractat amb tanta franquesa, cruesa i de manera tan natural. Un exercici de superació per a l'autora, que ha viscut l'experiència. I una espatlla de consol per al públic que s'hi veu reflectit. Una mà que s'allarga i els diu: Ei, jo també ho he patit, jo també l'he parit. La vida és així, de vegades sembla que res tingui sentit, però cal tirar endavant. Perquè en la vida hi viu la mort, o en la mort també hi ha vida. Mai abans havia vist plorar gent al teatre; davant meu, darrere i als costats. Mai. Mai d'aquella manera tan crua, tan real. Mai abans havia vist encendre els llums de la sala a mitja funció perquè un tot formés part de l'espectacle: públic i elenc, escenari i platea, pares i fills que ja no hi són. L'actriu principal plorant amb el públic. I el públic, com en una teràpia col·lectiva, plorant amb l'actriu principal.
Un escenari convertit en un descampat, en una sala de parts i en un supermercat (secció de les carxofes). Una història paral·lela on un director i la seva musa et conviden a traspassar pors i a veure que, malgrat tot, i perquè sí, la vida continua. Un tema molt concret, però on t'hi identifiques, encara que no hagis parit mai un fill mort. Tots tenim el nostre descampat particular, forjat a base de males desicions, o bones desicions que finalment han pres camins tumultuosos, imprevistos; impregnat de fets desagradables que ens envolten i que som incapaços d'aturar, i no tenim més remei que aprendre a conviure-hi, escoltant una mica menys els nostres fantasmes i posant més atenció en allò que sí que hi és, que és real. Totes aquelles merdes que ens envolten, però que formen part de la nostra vida. I que hem de superar, per tirar endavant. I sí, les hem de superar.
És una meravella veure com teixeix els fils de la història l'autora de l'obra, la Clàudia Cedó, com embasta la trama, l'empeny, la capgira i la remata. I com Sergi Belbel dona vida, a través d'una brillant direcció i unes actrius i actors que traspuen realitat, un text farcit de tragèdia, amb notes d'humor tan i tan necessàries i ben col·locades. Una petita producció resolta amb una gran habilitat, amb cura, amb respecte, amabilitat i empatia. Finalment, amb joia. I el més important, fent net.
Com una actriu que interpreta molts personatges, una gossa en un descampat és una història que parla de moltes històries, que cal resoldre, tancar i conviure-hi (si podem, si volem), de vegades sense preguntar-nos quin és el sentit de tot plegat, perquè tot plegat, de vegades, no té sentit.
Continua de gira, Una gossa en un descampat.
L'endemà vaig buscar informació, i uf! Llegint i veient com en parlava l'autora no només la vaig trobar un drama total, sinó que vaig pensar que parlava d'un tema molt concret. Que a mi no em tocava de prop, ni de lluny; tot i això, un mal "rollu" se'm va instal·lar al cos. Una dona d'uns 35 anys, embarassada de 5 mesos decideix, juntament amb la seva parella, acabar amb el seu embaràs perquè la cosa s'ha complicat. Ha de parir un fill mort. I tot el que això comporta: inseguretats, reflexions, decisions i les pors que es carreguen a sobre d'una motxilla que ningú vol portar. Quin mal rotllo!
Diumenge passat, a les 6 de la tarda, vam anar al teatre. I quina meravella! Com un tema com la mort d'un fill que encara no ha nascut pot ser tractat amb tanta franquesa, cruesa i de manera tan natural. Un exercici de superació per a l'autora, que ha viscut l'experiència. I una espatlla de consol per al públic que s'hi veu reflectit. Una mà que s'allarga i els diu: Ei, jo també ho he patit, jo també l'he parit. La vida és així, de vegades sembla que res tingui sentit, però cal tirar endavant. Perquè en la vida hi viu la mort, o en la mort també hi ha vida. Mai abans havia vist plorar gent al teatre; davant meu, darrere i als costats. Mai. Mai d'aquella manera tan crua, tan real. Mai abans havia vist encendre els llums de la sala a mitja funció perquè un tot formés part de l'espectacle: públic i elenc, escenari i platea, pares i fills que ja no hi són. L'actriu principal plorant amb el públic. I el públic, com en una teràpia col·lectiva, plorant amb l'actriu principal.
Un escenari convertit en un descampat, en una sala de parts i en un supermercat (secció de les carxofes). Una història paral·lela on un director i la seva musa et conviden a traspassar pors i a veure que, malgrat tot, i perquè sí, la vida continua. Un tema molt concret, però on t'hi identifiques, encara que no hagis parit mai un fill mort. Tots tenim el nostre descampat particular, forjat a base de males desicions, o bones desicions que finalment han pres camins tumultuosos, imprevistos; impregnat de fets desagradables que ens envolten i que som incapaços d'aturar, i no tenim més remei que aprendre a conviure-hi, escoltant una mica menys els nostres fantasmes i posant més atenció en allò que sí que hi és, que és real. Totes aquelles merdes que ens envolten, però que formen part de la nostra vida. I que hem de superar, per tirar endavant. I sí, les hem de superar.
És una meravella veure com teixeix els fils de la història l'autora de l'obra, la Clàudia Cedó, com embasta la trama, l'empeny, la capgira i la remata. I com Sergi Belbel dona vida, a través d'una brillant direcció i unes actrius i actors que traspuen realitat, un text farcit de tragèdia, amb notes d'humor tan i tan necessàries i ben col·locades. Una petita producció resolta amb una gran habilitat, amb cura, amb respecte, amabilitat i empatia. Finalment, amb joia. I el més important, fent net.
Com una actriu que interpreta molts personatges, una gossa en un descampat és una història que parla de moltes històries, que cal resoldre, tancar i conviure-hi (si podem, si volem), de vegades sense preguntar-nos quin és el sentit de tot plegat, perquè tot plegat, de vegades, no té sentit.
Continua de gira, Una gossa en un descampat.
