Llegendes d'Alcover I: La piscina

Once upon a time... o el que és el mateix: Hi havia una vegada...

Diu la llegenda que en un petit poblet al peu de les muntanyes de Prades, i encara més al peu d'allò que es menja les muntanyes de Prades (que amb el nom fa homenatge a la mítica sèrie seixantona), hi reposava una petita vila anomenada Alcover. Com molts altres llogarrets, la petita vila d'Alcover va ser víctima d'una esplèndida collita fruit de l'especulació, el diner fàcil i els contactes del ben posicionat batlle amb els cortesans de Palau. I heus ací, com Alcover va anar creixent, i s'hi van establir forasters de terres llunyanes i no tan llunyanes, es van edificar grans construccions i escultures, nous habitatges, es van projectar remodelacions d'antics palauets, fins i tot alguns carrers on vivia la plebs van ser arreglats....

Però per fer tot això es van demanar diners a Palau, i l'aixeta va rajar. I va rajar tant que els governants de la vila van pensar: "si fins i tot podríem omplir una piscina!". I si, si... desig concedit (l'aixeta va rajar la quantitat de 4.100.000,00 €). Amb tot aquest capital, des de la Casa de la Vila van decidir que es construiria una gran piscina. No una piscina qualsevol; farien una piscina coberta, i amb gimnàs i amb pistes de pàdel i amb pàrquing... "No podem ser menys que els nostres estimats veïns selvatans (antes muerta que anar a la piscina de la Selva). Els nostres convilatans han de tenir una piscina com cal. Si ells (els selvatans) la tenen, nosaltres també."

I un bon dia, just en el precís moment en què el sol es ponia rere la muntanya que es va menjant l'empresa que fa homenatge a la sèrie "seixantona", el Senyor Batlle i els membres de la Cort es van reunir a la Casa de la Vila amb un senyor que portava un farcellet. De dins del farcellet, el senyor misteriós va treure uns papers, un tinter i una ploma. Va allargar la mà, i amablement va oferir la ploma al Senyor Batlle, que va signar allà on hi havia una creueta, sota la mirada sucosa i satisfeta del senyor misteriós del farcellet, un famós mestre constructor. En aquell mateix moment, el projecte de la piscina va quedar segellat. Per fi els alcoverencs podrien fer xip-xap, tirar-se en bomba o provar els nous "manguitus" en territori alcoverenc, amb aigua de la Vall del Glorieta, un pelet clorificada.

Però els dies anaven passant... i la inauguració de la piscina s'anava retardant. Ara deien que seria un dia; arribava el dia i deien que més endavant... Sort en tenien els habitants d'Alcover de les altres piscines de la contrada. Alguns anaven a la Pobla de Mafumet, d'altres a La Selva del Camp... i mentrestant a Alcover treballaven, treballaven, treballaven, però la piscina no arribava. "Quina piscina més espectacular" deien uns, "serà increïble, hi cabrem tots i a tota hora", proclamaven uns altres... i les expectatives s'anaven engreixant. Però passava el temps, i el fet és que la piscina no arribava.

I tant fou així, que fins i tot un estiu, els nens de la vila es van quedar sense curset de natació, perquè la piscina de tota la vida va tancar, amb el convenciment que la gran piscina amb aigua clorificada del Glorieta ja estaria en ple funcionament. Però no fou així.

I diu la llegenda, que van anar passant els dies, les setmanes, els mesos i els anys, i heus ací que els habitants de la vila d'Alcover; treballadors, pobres, humils, pacients, molt pacients i encara més innocents, conservaven l'esperança de tenir piscina. I un dia, de bon matí, els altaveus del poble retronaren un breu pregó. El pregó deia així: "Estimats convilatans, es fa saber que demà al matí, a l'hora en què el sol es troba més amunt, s'obriran les portes de la piscina d'Alcover. Hi esteu tots convidats". Al poble es feu un silenci. Semblava increïble. La tan anhelada piscina obriria les seves portes, i tothom va agafar la mula i se n'anà al Decathlon a comprar-se el pack: banyador, casquet i ulleres.

El gran dia arribà a la vila d'Alcover. Es veu que la nit abans ningú va poder dormir, l'emoció era infinita. Una llarga cua es va formar al davant de la piscina: nens, dones, homes, avis i padrines. Tots volien sucar els peus a la piscina. I llavors van obrir les portes, tothom va entrar, i... tothom es va quedar petrificat. Perlamordedéu!!! No hi havia aigua a la piscina!!!

Conta la llegenda, que van trigar tant a construir la piscina, que a l'hora d'omplir-la el canvi climàtic ja havia assecat rius, llacs i part dels oceans. Una enorme sequera havia arrasat la Terra, feia mesos, anys que no plovia... Tot era sec, però tothom estava tan obsessionat amb la piscina que ningú se n'havia adonat. Típic error humà.

Decàleg de l'inici de la calor.

1. Fer un xampú en una terrasseta assolellada, amb els peus mig descalços, quan comença a caure el sol.

2. Fer rentadores sense mitjons. Odio estendre coses petites, i menys per duplicat. Odio plegar mitjons.

3. Dir adéu als mocs, a la tos i a les bronquitis infantils.

4. Menjar cireres. No sense abans no haver-les netejat en un bol.

5. L'olor de crema solar infantil, a gespa mullada, a clor i a platja.

6. Dormir amb llençol. Només amb llençol.

7. Caminar descalç per la sorra, remullar-me els peus a l'aigua. Marxar amb els peus mullats.

8. Que el dia sigui llarg, i les nits curtes.

9. Fer el guiri en territori aborigen. Tot i que prefereixo fer el guiri en territori comanxe.

10. El gaspatxo, els dràcules, el meló i les paelles (carn o peix, tot m'ho menjo).

Errata rectificus est

En l'entrada anterior, si algú havia llegit Sibèria en lloc d'Islàndia és perquè no ho havia llegit del tot bé. Dubte resolt.

D'Islàndia a l'indignació, passant pels consells de Berto

Ahir vaig veure per primer cop "Buenas Noches y Buenafuente", a Antena3, mentre l'Évole es passejava per Islàndia, explicant als espanyols i als catalans que hi ha països que a banda de fred, també tenen dits de front. No sé si 4 o 10, però van saber veure, i sobretot rectificar, quan les coses van anar molt "maldades".

I mentre tenia un ull posat a Antena3, i un ull a la Sexta (no em deu passar a mi sola) vaig descobrir que, fa uns anys, els islandesos i les islandeses van estirar més el braç que la màniga (http://www.lasexta.com/salvados/inicio). Vaja, com aquí però a lo bèstia, i els tres bancs privats que s'estaven posant les botes van petar a base de bé. Però el govern va agafar el toro per les banyes, va dimitir qui havia de dimitir, així ho van voler els ciutadans, i estan en procés de refer una Constitució que dictaran 25 civils, no polítics. Fins aquí es podria entendre com tot un exemple de democràcia; desconec el més enllà (sempre hi ha una mica foscor en un més enllà).

I quan el reportero más dixaraxeru de la Sexta (i del panorama televisiu actual) va plegar veles, l'ull posat a la cadena de Salvados va alinear-se amb l'altre ull: "Buenas Noches y Buenafuente". Passen els anys i l'Andreu a mi no em cansa, té gràcia i ho sap (sap lo segon, clar). L'acompanyen Corbacho, Berto i en un trosset que vaig veure també Bustamante, que per cert i per sort tractava de companyia esporàdica: ha tret disc i li van fer una entrevista. Però anem al tema, i és el que el tema el va treure Berto. Berto és pare. I Berto va fer un vídeo d'indignació. I la conclusió del vídeo de Berto pare indignat ve a dir, de forma introductòria, que:

1. Alguns llibres dedicats als infants ens recomanen que a l'hora d'anar a dormir, hem de deixar plorar els nostres fills fins que s'adormin, perquè s'acostumin (diuen). Llavors, per què no fem el mateix amb un adult? Si un adult plora, passem d'ell? No.

2. Si un adult cau a terra, passem d'ell? No.

Però veient el panorama i segons aquesta teoria, deia Berto al final del vídeo, ja podem començar a posar a dormir els nostres fills en cartons, perquè comencin a acostumar-se al que els espera...

I és que la societat del benestar desapareix, una societat fictícia que un dia van projectar els que ara ens diuen el que hem de fer, els que han portat els joves i no tan joves a l'atur, i que a sobre, encara ens miren amb aires de superioritat, perquè no sabem de què parlem. Senyors i senyores, els nostres representants ja fa anys que només busquen gratar-se les butxaques, no és cap novetat.

I ara que som nosaltres els que tenim fills, com deia Berto, els haurem de fer un entrenament de Fullet Tortuga per viure en un món difícil, on estudiaran 3 carreres (demanant un crèdit que farà més rics als rics) i un màster titulat "Com sobreviure al segle XXI" i finalment viuran de l'atur (si és que encara n'hi ha). Un món on un tal conseller Mena donarà suport als joves recomanant-los que "agafin el primer vol a Londres i a servir cafès" (http://www.youtube.com/watch?v=IxI5ZatqMgI), perquè en aquest racó de món on vivim, a banda d'estar lligats de mans i peus i ser seu catalana d'una central que es diu Madrid (però això són figues d'un altre paner), no estem ben governants, no hi ha feina, no ens podem comprar un pis i es retallen manifestos, fem passos d'elefant, però endarrere, en sanitat i educació, però això sí, tenim un rei al qual hem de pagar tribut perquè pugui anar a Vaqueira, a Mallorca amb el Bribón i a matar elefants. Per què no tornem directament al segle XV? Però amb internet, si us plau.

Bé, de fet, si tornéssim al segle XVIII encara podríem prendre exemple dels francesos... i faríem rodar algun cap.

Fa temps que no tinc temps

Ostres!, feia tant de temps que no entrava al bloc que m'ho he trobat tot regirat. Nou disseny, diu una finestreta a l'entrada. Això aquí, allò allà, una mica podríem dir que m'he trobat el "niu fo...". Després d'uns mesos fent-me meu el lloc: les eines, els botonets, i els menús... torna a investigar. Espero trobar algun avantatge a tot aquest nou merder. Serà molt.

I en tot aquest temps han passat coses, grans i petites, importants i no tant. Les últimes, i que cadascú que classifiqui com pugui: en Pep passa a millor vida, en Tito es començarà a quedar calb; els catalans no paguem els peatges i ho gravem en vídeo (#novullpagar); fan fora la Terribas (però per què?); l'atur està pels núvols, volant amb la pilota de Sergio Ramos; dues famílies demanen escolarització en castellà i milers de catalans hem de sortir al carrer a frenar-ho, vist que aquells que ens representen només fan que obrir la boca perquè s'hi puguin pixar bé des de Madrid; l'Iñaki roba un elefant de Botswana i el Borbó caça empreses i especula amb diner públic... o alguna cosa així... i a sobre el Froilán es perfora el peu... Tot plegat és de ser inútiles...

Sort en tenim del cine (de vegades penso en veu alta).

I és que a escala local també se'n fan de barbaritats, ho catalogarem com "de jutjat de guàrdia". I és que els manifests no es poden retallar. Si un òrgan públic s'adhereix a un manifest, és que s'ha adherit a AQUEST MANIFEST, i no a cap altre on no hi figuren alguns paràgrafs que no interessen (i que parlen d'independència). Tela com està el pati.

Jo, de vegades, penso en l'exili. I també en el cine, que com deia, sort en tenim. Fa unes setmanes vaig veure The Descendants, ens porta a Hawaii, i jo ja m'hi quedaria.