Generació perduda

Sóc la Maria. Tinc 30 anys. I sense voler, formo part d'una de les generacions en transició, no som ni dels moderns ni dels antics, no som ni de la generació iPhone ni dels Beatles. Som d'una generació perduda. Benvinguts.

Vaig néixer a començaments dels '80, amb els Rolling's Stones i els Queen de fons. En aquells anys es començava a viure bé. Aflorava la societat del benestar, els pares dels de la nostra generació es mataven a treballar perquè els seus fills tinguessin tot allò que ells no havien pogut tenir; sense luxes. Teníem allò bàsic (lo necessari). Treballant honradament ells van crear una moderada i equilibrada societat del benestar (que 4 vividors han malmès). Allavorens els apartaments de la costa, a l'agost, acollien els autòctons, encara no teníem russos. Potser algun anglès començava a fer el gamba per Salou.

I així anàvem creixent feliços, amb l'Epi i el Blas, les bombes fètides, l'Espinete, les bicicletes sense marxes, Bola de Drac, els banys nocturns a la bassa, i les persecucions de "polis i cacos". Tampoc no demanàvem massa, no érem "nens consumistes", ens conformàvem amb un "Chocobollo" de tant en tant, i amb jugar al carrer a pilota. Bé, de fet no és que ens hi conforméssim, és que ens encantava. No teníem consoles, i començaven a implantar-se els primers ordinadors domèstics i personals. Recordo un Amstrad amb una gran pantalla, sense Windows, ni Facebook, ni Twitter. Tot guardat dins d'uns disquets de 3 i mig. I quan feies la comunió et regalaven una màquina d'escriure!

Vivíem tranquils. I qui ens havia de dir que ara, aquesta societat actual, que coixeja per quatre potes, on l'avarícia i l'aparença ens poden, on hauríem de ser més civilitzats, més tolerants, més respectuosos i viure més relaxats (perquè hauríem d'haver heretat una societat equilbrada i benestant); per contra, ens ha convertit en monstres; ens ha fet estirar més el braç que la màniga, i com nens mimats, hem volgut de tot. Hem tingut de tot. I hem petat. Però volem continuar tenint de tot. Què passarà amb les futures generacions?

I aquesta mateixa societat que ha portat al límit el més pel més i que s'ha esquinçat, continua sense aprendre dels seus errors: es viu per treballar, s'aparca la família (a sobre, si ets dona, encara et discriminen; i si tens fills més), i tot per tenir més i millor; millor casa, millor cotxe, millor.... el que sigui, però millor que el veí. Perquè ens ensenyen que el millor és el que jo necessito i amb el millor viuré més tranquil, ah! i seré més respectat, perquè si tinc el que "ells" tenen formaré part dels benestants, de l'elit. I llavors seré feliç. No us passarà res si no consumiu productes o serveis de les marques més cares i conegudes; no vindrà un àlien i us abduirà, i tampoc ningú es riurà de vosaltres. Us fan creure que us ajuden i us fan la vida més fàcil, i sobretot us fan pensar que teniu un estatus. Però per si no us n'havíeu adonat, us faig saber que... taxan, taxan... tot és mentida!!! No hi ha estatus, i per això tots som iguals; i hi ha maneres de ser i de viure (i una cosa s'alimenta de l'altra) i per això som diferents. I això ens fa rics. I aquesta és la gràcia. Tot i que, tristament, encara hi ha gent que valora més els metges, els banquers o els arquitectes; que els fusters, els peons o els pagesos. Prejudicis, classisme i valors. Uf! tot això em dona per uns quants articles més.

Centra't Maria. Tornant a la generació perduda, només vull dir que els que hem tingut més sort, en algun moment hem estat mileuristes explotats; que per poder treballar ens han exigit disposar de tres carreres, dos màsters, quatre idiomes, un iPhone (per poder ser un multitasca); sense oblidar-nos de ser proactius, flexibles, reactius, bons comunicadors, creatius, tenir disponibilitat per viatjar i un curs bàsic de primers auxilis; i també ser dinàmics, empàtics, receptius, persuasius, decidits i naturalment, tenir coneixements de màrqueting digital i de l'entorn web 2.0.

Vaja, sembla que no ens podem mostrar mai dèbils. De fet, ni tan sols ens podem permetre ser-ho. A les futures generacions (no sé si perdudes o no), sort i ànims.

Va de sèries, Dexter

La 7a temporada de Dexter ja té data d'estrena. Serà el pròxim 30 de setembre, per Showtime. Encara haurem d'esperar uns dies... I pels qui no en teniu ni idea: Dexter és una sèrie nord-americana, emesa per primera vegada l'1 d'octubre de 2006 al canal Showtime. El prota és Dexter Morgan, un home amb doble vida. Analista de sang de dia, i assassí en sèrie de nit (bé, a vegades també de dia). Com ell diu, té un "costat fosc" (ehem... no ho havíem notat).

Durant aquestes 6 temporades, els personatges han crescut, s'han fet grans. N'hi ha que han mort, n'hi ha que han nascut, i tot això sota l'estupendu sol de Miami, amb una fotografia excel·lent, i una sensació de suspens molt aconseguida. Els conflictes de cada temporada estan molt ben resolts. La trama principal sempre gira al voltant d'un o més assassinats, que el departament d'homicidis de Miami ha d'investigar, i aquest és el pretext que dóna vida a Dexter Morgan, assassí en sèrie. Això si, assassí dels dolents. Seria com allò de "quien roba a un ladrón tiene 100 años de perdón", però en lloc de robar, amb matar. Per què és així? Perquè un fet de la seva infantesa, que ara no revelaré, el va marcar. I molt.

Com deia, tots els conflictes estan molt ben resolts, però el final de la 6a temporada m'ha semblat un pèl "pillat", conflictes secundaris resolts fàcilment, fins i tot com per art de màgia. Tot i això, el final complica bastant la història; i et deixa amb aquella sensació de: ostres!, i ara què??? Feeling molt bo en una sèrie. Però atenció, aquest "ostres!, i ara què???" té dos minuts de continuïtat; ja s'ha penjat a la xarxa l'snake peek de la sèrie, que seria com un vídeo de dos minuts que proposa el principi de la temporada 7. Per anar fent boca... Aquí el teniu! Però abans, un avís i una recomanació:

AVÍS: És un spoiler (dóna pistes sobre la sèrie) i per tant, si mai heu vist la sèrie però teniu intenció de fer-ho: NO MIREU EL VÍDEO.

RECOMANACIÓ: 8,7 sobre 10. Algunes resolucions fàcils de la temporada 6 fan que no arribi a l'excel·lent. Ep! Això no vol dir que no valgui, notablement, la pena.

Mosquits mutants

Diuen que la natura és sàvia, i la natura diu que per sobreviure, ens hem de menjar els uns als altres. És llei de vida, i s'anomena xarxa tròfica: lleons que mengen persones, persones que mengen vaques, vaques que mengen herba, herba que menja... Però analitzant la situació, trobo un tipus d'insecte que no acabo d'ubicar; és un insecte que es posa al nivell dels més forts; i menja persones!

Prepareu-vos petits i grans, la invasió ha començat! És malvat, pervers, diabòlic, maligne, té mala fe i és ràpid, molt ràpid el molt "mamó". Abans només sortia de nit, però "OhmyGod!", ara també surt de dia, i t'ataca quan menys t'ho esperes. Aquest fenomen de la naturalesa és: el MOSQUIT! Que per cert, el trobem en diferents formats i estils de camuflatge:

-Tipus 1: potes llargues i cos petit.

-Tipus 2: cos petit i negre, i potes curtes

-Tipus 3: imagineu-vos un tigre, però sense dents, ni orelles, ni cua... (i amb ales, és clar).

Fins el dia d'avui, em pensava que el més perillós i difícil d'exterminar era el tipus tigre, però aquest estiu he descobert que no és així. El tipus 2, que a partir d'ara anomenarem "mal parit" és un tipus de mosquit mutant, que amb el cos del tipus 1 i la malícia del mosquit tigre ha desenvolupat una mala llet increïble, mai abans coneguda en cap mena de mosquit. El "malparit" xucla la sang de dia i de nit, a tota hora, i no se'l veu venir.

Potser és una bèstia creada pels fabricants de repel·lent, sigui com sigui, aquest estiu les farmacèutiques es forraran. Però per molts productes que surtin, cap podrà acabar amb el "malparit"; ni les pulseretes, ni els repel·lents més durs (que potser faran efecte 30 minuts), ni els pegats, ni els Kill Pufs! Tot i això, no ens desesperem tan de pressa; hi ha una esperança, un miracle, que dura el que dura, però que de moment és l'únic que m'ha funcionat. Són les espelmes de "Citronella", dels xinos, de l'Shlecker, del Casa Viva, Natura o de qualsevol supermercat. Per molt increïble que sembli és l'únic mètode que foragita els mosquits.

Així que ja ho sabeu, ADVERTÈNCIA: els qui tingueu la sang dolça, espelmetes. I els qui mai us piquen els mosquits, ja us podeu preparar... el mosquit "malparit" ja té la canyeta preparada per deixar-vos ben secs. Palabra!

A criticar! L'ombra del vent...

Si mireu a la columna de la dreta, a l'apartat Coses Pendents ja no hi ha L'ombra del vent, de Carlos Ruiz Zafón. Al seu lloc hi llegireu El joc de l'àngel, la continuació de L'ombra del vent; ara pendent i començat (amb unes ganes relatives, per cert).

M'havien dit...., havia sentit... que L'Ombra del vent era un d'aquells llibres catalogat com "s'ha de llegir". Només coneixia una persona a qui no li havia agradat, i em va fer aquesta revelació, coses de la vida, un bon dia de Sant Jordi. Advertència que aquell mateix moment vaig tenir en compte, però que amb dos anys de marge he passat per alt.

La veritat és que m'ha decebut una miqueta. L'estil del Ruiz Zafón és impecable, l'estructura narrativa perfecta i lògicament desenvolupada, els girs ben situats, les accions elaborades amb un pols d'acer. Però a mi m'ha fallat la història en si: el conflicte. Hi ha personatges que m'encanten, pel seu to, la seva gràcia, per la seva "jeta", el seu saber fer (com el prota, el Daniel o el seu amic Fermín) i n'hi ha que em sobren; no perquè encarnin el mal, que també, o el bé, sinó perquè no m'aporten res, tot i la seva importància en l'escena, no m'omplen (com el Fumero, on m'he d'imaginar un agent de la benemèrita corrupte i salvatge; o el mateix Julià). I no explicaré massa el perquè, no vull descobrir fets als lectors verges.

Però el llibre enganxa! T'atrapa, fins que arribes a la meitat i una mica més... llavors et trobes amb escenes "pasteloses" i fets que anticipen possibles finals previsibles. I és aquí quan comences a perdre l'interès, tot és més o menys previsible, però continues llegint perquè està molt i molt ben escrit, i per veure si el final que tens al cap coincideix amb el final de la novel·la. I ara, suposo que per comprovar si el supera he començat a llegir El joc de l'àngel, a veure que tal...

Sigui com sigui, puntuació de L'ombra del vent: 7 sobre 10. I em pregunto, a partir de quina valoració un llibre hauria de ser recomanable? Establint in situ el meu criteri, jo diria que a partir d'un 7,5. Un notable baix no mereix recomanació; cal ser una mica crític i exigent, no?

Fa relativament poc vaig descobrir Paul Auster. No sé si són comparables, però jo els comparo, i per mi l'Auster supera al Ruiz Zafón; i arriba sobradet a l'excel·lent, però avui no toca. Un altre dia més.

I quina calor que fa!

Mediterràniament

2008. Estrella Damm introdueix el concepte de cervesa mediterrània, amb un: "Benvingut al Mediterrani":

2009. Entrem en l'era "Mediterràniament", a Formentera, amb el Tonight, tonight de Summercat. Poc a dir, va marcar un abans i un després en els anuncis d'Estrella Damm. Aquell espot va ser molt gran! I a Formentera van fer l'agost (això no sé si és bo o dolent).

2010. Rodar a ses illes va triomfar tant que l'any següent van repetir la fórmula recreant el Sant Joan a Menorca. La cançó va ser aquella que deia "Sing a song, na, na, na.... sing a sooong...": The Triangles, d'Applejack.

2011. Roses, el Bulli, Ferran Adrià i una molt bona cançó: I wish that I could see you soon, d'Herman Düne.

1 de juny de 2012. Estrella Damm puja a la xarxa l'espot d'aquest estiu. És com el Freixenet de la temporada, molts l'esperem. Aquest estiu tornem a ses illes, a la Serra de Tramuntana, Mallorca. Amb la cançó You can't say no forever, de Lacrosse, música fresca, en la línia. I sobre la història? Diferent localització, diferents personatges, diferent grafisme en la tipografia. Plans, fotografia i caracterització fantàsics. I una mica la mateixa història:

-Noi mono, el Max, es planta en terres mallorquines.

-Noi mono es beu una Estrella Damm.

-Noi coneix noia mona.

-Noi puja al cotxe amb porc senglar (situació típica a Mallorca)

-I AQUÍ VÉ EL MOMENTÀS: Noi coneix a Tomeu Penya ("Duc el dimoni dins jo..., illes dins d'un riu..."), el Hank Williams català. Hank Williams?

Continuem...

-Noi estableix una situació íntima amb la noia.

-Noi tanca la nevera i es troba un ase (situació encara més típica, oh yea!...)

-Noi es beu un altre "quintu".

-Petó.

-Al noi li vola el bitllet d'avió.

-El noi haurà de comprar un altre bitllet d'avió. A tots ens agradaria, però siguem francs, ningú es queda allà on va de vacances.

-I happy ending!

Conclusions: t'agafen ganes d'anar de vacances (a Mallorca o on sigui), tot el dia beuen cervesa (i no es pinyen), i estan igual de blancs a l'inici del videoclip que al final (no haurien d'haver agafat una mica de color?)

Llegendes d'Alcover I: La piscina

Once upon a time... o el que és el mateix: Hi havia una vegada...

Diu la llegenda que en un petit poblet al peu de les muntanyes de Prades, i encara més al peu d'allò que es menja les muntanyes de Prades (que amb el nom fa homenatge a la mítica sèrie seixantona), hi reposava una petita vila anomenada Alcover. Com molts altres llogarrets, la petita vila d'Alcover va ser víctima d'una esplèndida collita fruit de l'especulació, el diner fàcil i els contactes del ben posicionat batlle amb els cortesans de Palau. I heus ací, com Alcover va anar creixent, i s'hi van establir forasters de terres llunyanes i no tan llunyanes, es van edificar grans construccions i escultures, nous habitatges, es van projectar remodelacions d'antics palauets, fins i tot alguns carrers on vivia la plebs van ser arreglats....

Però per fer tot això es van demanar diners a Palau, i l'aixeta va rajar. I va rajar tant que els governants de la vila van pensar: "si fins i tot podríem omplir una piscina!". I si, si... desig concedit (l'aixeta va rajar la quantitat de 4.100.000,00 €). Amb tot aquest capital, des de la Casa de la Vila van decidir que es construiria una gran piscina. No una piscina qualsevol; farien una piscina coberta, i amb gimnàs i amb pistes de pàdel i amb pàrquing... "No podem ser menys que els nostres estimats veïns selvatans (antes muerta que anar a la piscina de la Selva). Els nostres convilatans han de tenir una piscina com cal. Si ells (els selvatans) la tenen, nosaltres també."

I un bon dia, just en el precís moment en què el sol es ponia rere la muntanya que es va menjant l'empresa que fa homenatge a la sèrie "seixantona", el Senyor Batlle i els membres de la Cort es van reunir a la Casa de la Vila amb un senyor que portava un farcellet. De dins del farcellet, el senyor misteriós va treure uns papers, un tinter i una ploma. Va allargar la mà, i amablement va oferir la ploma al Senyor Batlle, que va signar allà on hi havia una creueta, sota la mirada sucosa i satisfeta del senyor misteriós del farcellet, un famós mestre constructor. En aquell mateix moment, el projecte de la piscina va quedar segellat. Per fi els alcoverencs podrien fer xip-xap, tirar-se en bomba o provar els nous "manguitus" en territori alcoverenc, amb aigua de la Vall del Glorieta, un pelet clorificada.

Però els dies anaven passant... i la inauguració de la piscina s'anava retardant. Ara deien que seria un dia; arribava el dia i deien que més endavant... Sort en tenien els habitants d'Alcover de les altres piscines de la contrada. Alguns anaven a la Pobla de Mafumet, d'altres a La Selva del Camp... i mentrestant a Alcover treballaven, treballaven, treballaven, però la piscina no arribava. "Quina piscina més espectacular" deien uns, "serà increïble, hi cabrem tots i a tota hora", proclamaven uns altres... i les expectatives s'anaven engreixant. Però passava el temps, i el fet és que la piscina no arribava.

I tant fou així, que fins i tot un estiu, els nens de la vila es van quedar sense curset de natació, perquè la piscina de tota la vida va tancar, amb el convenciment que la gran piscina amb aigua clorificada del Glorieta ja estaria en ple funcionament. Però no fou així.

I diu la llegenda, que van anar passant els dies, les setmanes, els mesos i els anys, i heus ací que els habitants de la vila d'Alcover; treballadors, pobres, humils, pacients, molt pacients i encara més innocents, conservaven l'esperança de tenir piscina. I un dia, de bon matí, els altaveus del poble retronaren un breu pregó. El pregó deia així: "Estimats convilatans, es fa saber que demà al matí, a l'hora en què el sol es troba més amunt, s'obriran les portes de la piscina d'Alcover. Hi esteu tots convidats". Al poble es feu un silenci. Semblava increïble. La tan anhelada piscina obriria les seves portes, i tothom va agafar la mula i se n'anà al Decathlon a comprar-se el pack: banyador, casquet i ulleres.

El gran dia arribà a la vila d'Alcover. Es veu que la nit abans ningú va poder dormir, l'emoció era infinita. Una llarga cua es va formar al davant de la piscina: nens, dones, homes, avis i padrines. Tots volien sucar els peus a la piscina. I llavors van obrir les portes, tothom va entrar, i... tothom es va quedar petrificat. Perlamordedéu!!! No hi havia aigua a la piscina!!!

Conta la llegenda, que van trigar tant a construir la piscina, que a l'hora d'omplir-la el canvi climàtic ja havia assecat rius, llacs i part dels oceans. Una enorme sequera havia arrasat la Terra, feia mesos, anys que no plovia... Tot era sec, però tothom estava tan obsessionat amb la piscina que ningú se n'havia adonat. Típic error humà.

Decàleg de l'inici de la calor.

1. Fer un xampú en una terrasseta assolellada, amb els peus mig descalços, quan comença a caure el sol.

2. Fer rentadores sense mitjons. Odio estendre coses petites, i menys per duplicat. Odio plegar mitjons.

3. Dir adéu als mocs, a la tos i a les bronquitis infantils.

4. Menjar cireres. No sense abans no haver-les netejat en un bol.

5. L'olor de crema solar infantil, a gespa mullada, a clor i a platja.

6. Dormir amb llençol. Només amb llençol.

7. Caminar descalç per la sorra, remullar-me els peus a l'aigua. Marxar amb els peus mullats.

8. Que el dia sigui llarg, i les nits curtes.

9. Fer el guiri en territori aborigen. Tot i que prefereixo fer el guiri en territori comanxe.

10. El gaspatxo, els dràcules, el meló i les paelles (carn o peix, tot m'ho menjo).

Errata rectificus est

En l'entrada anterior, si algú havia llegit Sibèria en lloc d'Islàndia és perquè no ho havia llegit del tot bé. Dubte resolt.

D'Islàndia a l'indignació, passant pels consells de Berto

Ahir vaig veure per primer cop "Buenas Noches y Buenafuente", a Antena3, mentre l'Évole es passejava per Islàndia, explicant als espanyols i als catalans que hi ha països que a banda de fred, també tenen dits de front. No sé si 4 o 10, però van saber veure, i sobretot rectificar, quan les coses van anar molt "maldades".

I mentre tenia un ull posat a Antena3, i un ull a la Sexta (no em deu passar a mi sola) vaig descobrir que, fa uns anys, els islandesos i les islandeses van estirar més el braç que la màniga (http://www.lasexta.com/salvados/inicio). Vaja, com aquí però a lo bèstia, i els tres bancs privats que s'estaven posant les botes van petar a base de bé. Però el govern va agafar el toro per les banyes, va dimitir qui havia de dimitir, així ho van voler els ciutadans, i estan en procés de refer una Constitució que dictaran 25 civils, no polítics. Fins aquí es podria entendre com tot un exemple de democràcia; desconec el més enllà (sempre hi ha una mica foscor en un més enllà).

I quan el reportero más dixaraxeru de la Sexta (i del panorama televisiu actual) va plegar veles, l'ull posat a la cadena de Salvados va alinear-se amb l'altre ull: "Buenas Noches y Buenafuente". Passen els anys i l'Andreu a mi no em cansa, té gràcia i ho sap (sap lo segon, clar). L'acompanyen Corbacho, Berto i en un trosset que vaig veure també Bustamante, que per cert i per sort tractava de companyia esporàdica: ha tret disc i li van fer una entrevista. Però anem al tema, i és el que el tema el va treure Berto. Berto és pare. I Berto va fer un vídeo d'indignació. I la conclusió del vídeo de Berto pare indignat ve a dir, de forma introductòria, que:

1. Alguns llibres dedicats als infants ens recomanen que a l'hora d'anar a dormir, hem de deixar plorar els nostres fills fins que s'adormin, perquè s'acostumin (diuen). Llavors, per què no fem el mateix amb un adult? Si un adult plora, passem d'ell? No.

2. Si un adult cau a terra, passem d'ell? No.

Però veient el panorama i segons aquesta teoria, deia Berto al final del vídeo, ja podem començar a posar a dormir els nostres fills en cartons, perquè comencin a acostumar-se al que els espera...

I és que la societat del benestar desapareix, una societat fictícia que un dia van projectar els que ara ens diuen el que hem de fer, els que han portat els joves i no tan joves a l'atur, i que a sobre, encara ens miren amb aires de superioritat, perquè no sabem de què parlem. Senyors i senyores, els nostres representants ja fa anys que només busquen gratar-se les butxaques, no és cap novetat.

I ara que som nosaltres els que tenim fills, com deia Berto, els haurem de fer un entrenament de Fullet Tortuga per viure en un món difícil, on estudiaran 3 carreres (demanant un crèdit que farà més rics als rics) i un màster titulat "Com sobreviure al segle XXI" i finalment viuran de l'atur (si és que encara n'hi ha). Un món on un tal conseller Mena donarà suport als joves recomanant-los que "agafin el primer vol a Londres i a servir cafès" (http://www.youtube.com/watch?v=IxI5ZatqMgI), perquè en aquest racó de món on vivim, a banda d'estar lligats de mans i peus i ser seu catalana d'una central que es diu Madrid (però això són figues d'un altre paner), no estem ben governants, no hi ha feina, no ens podem comprar un pis i es retallen manifestos, fem passos d'elefant, però endarrere, en sanitat i educació, però això sí, tenim un rei al qual hem de pagar tribut perquè pugui anar a Vaqueira, a Mallorca amb el Bribón i a matar elefants. Per què no tornem directament al segle XV? Però amb internet, si us plau.

Bé, de fet, si tornéssim al segle XVIII encara podríem prendre exemple dels francesos... i faríem rodar algun cap.

Fa temps que no tinc temps

Ostres!, feia tant de temps que no entrava al bloc que m'ho he trobat tot regirat. Nou disseny, diu una finestreta a l'entrada. Això aquí, allò allà, una mica podríem dir que m'he trobat el "niu fo...". Després d'uns mesos fent-me meu el lloc: les eines, els botonets, i els menús... torna a investigar. Espero trobar algun avantatge a tot aquest nou merder. Serà molt.

I en tot aquest temps han passat coses, grans i petites, importants i no tant. Les últimes, i que cadascú que classifiqui com pugui: en Pep passa a millor vida, en Tito es començarà a quedar calb; els catalans no paguem els peatges i ho gravem en vídeo (#novullpagar); fan fora la Terribas (però per què?); l'atur està pels núvols, volant amb la pilota de Sergio Ramos; dues famílies demanen escolarització en castellà i milers de catalans hem de sortir al carrer a frenar-ho, vist que aquells que ens representen només fan que obrir la boca perquè s'hi puguin pixar bé des de Madrid; l'Iñaki roba un elefant de Botswana i el Borbó caça empreses i especula amb diner públic... o alguna cosa així... i a sobre el Froilán es perfora el peu... Tot plegat és de ser inútiles...

Sort en tenim del cine (de vegades penso en veu alta).

I és que a escala local també se'n fan de barbaritats, ho catalogarem com "de jutjat de guàrdia". I és que els manifests no es poden retallar. Si un òrgan públic s'adhereix a un manifest, és que s'ha adherit a AQUEST MANIFEST, i no a cap altre on no hi figuren alguns paràgrafs que no interessen (i que parlen d'independència). Tela com està el pati.

Jo, de vegades, penso en l'exili. I també en el cine, que com deia, sort en tenim. Fa unes setmanes vaig veure The Descendants, ens porta a Hawaii, i jo ja m'hi quedaria.