Només votar, i that's all (folks).

Hola amics. Aquests dies són estranys, es respira tensió i il·lusió, nervis i esperança, es respiren aires de lluita (pacífica, sempre pacífica), es respira futur, però també injustícia i repressió. Molta repressió. Vinga va! Que només es tracta d'anar a votar:

INGREDIENTS:

Papereta

Sobre

Urna

Carnet d'identitat

ELABORACIÓ:

-1. Agafes la papereta.

-2. Poses la papereta dins d'un sobre.

-3. T'identifiques.

-4. Introdueixes el sobre dins de l'urna.

-5. I cap al forn. Per aquesta elaboració en concret el forn ja està prou escalfat, així que no cal preescalfar-lo.

-6. Encreuar els dits perquè el resultat sigui el més deliciós possible. I anar amb compte! Si el resultat ha de ser un plat dolç que ningú no ens ho espatlli posant-hi sal, i si es tracta d'un plat salat, vigilar que ningú ens hi posi sucre. Si no, ràpidament, se'n pot anar tot a la merda.

Votar, i prou. No matem. No robem. Volem fer el que segons el Gobierno no es pot fer? Sí. Però qui és el Gobierno per dir que té la raó absoluta? Si una multitud qüestiona una situació (i no pel fet de qüestionar-la és una multitud tumultuosa ni sediciosa) és que alguna cosa falla, i s'ha de fer quelcom per canviar la situació. Els canvis són bons, són pròspers, són positius. S'ha de lluitar (sempre pacíficament) per canviar les situacions que no són de la nostra conformitat. Res comparable a la violència, res equiparable a omplir els ports catalans de "vaixells de guerra". S'entenguin embarcacions plenes de militars com "vaixells de guerra". Res comparable a "detenir i retenir" perquè si. Res comparable a la corrupció política, i a les injustícies a base de l'ús i l'abús de poder. Només volem passar pàgina, deixar enrere un estat feudal on ni tan sols es pot qüestionar el Govern. Però en quin segle vivim? No volem tallar el cap a la Maria Antonieta! Això ja ho van fer uns altres.

A més a més, els catalans som gent de pau, i sigui quin sigui el resultat l'acatarem. Perquè el poble haurà decidit, no funciona així la democràcia? Fins i tot a la classe de la meva filla petita, estem parlant de P-4, escullen democràticament el nom de la seva aula. No tria tota l'escola com es dirà P4-A. Tria P4-A com es dirà P4-A, i cony, ho entenen força bé. I mira que si li dius: "NO" a un nen de quatre anys... Però no és el cas. Uns estaran més satisfets amb el resultat i uns altres no tant, però tots estan orgullosos d'haver tingut dret a decidir. I ni la resta d'aules de l'escola ni l'equip directiu van posar vaixells de paper a les portes de P4, ni tampoc van entrar (amb permís del director, això sempre) a requisar els paperets amb els quals amb lletra de pal els nens van escriure la seva opció. Ni tampoc van emportar-se les senyoretes de P4 al despatx del director. Ai... quines llibertats aquests de parvulari. Això ja no és el que era.

I algun dia la història dirà...

Tal dia com avui, un 2 d'octubre de 2017, a les 10.15 am, després d'un recompte llarg i abans de sortir al pati, entre un ambient de nervis i alguna entonada pacífica del "Sol Solet" pel mig, es proclama la classe de P4-A com la classe dels "Planetes". Una classe integrada per un alumnat variat, participatiu, demòcrata i alegre. I l'únic lloc on, de veritat, tindria sentit trobar en "Piolín".

Tenim un preu que el sap tothom: Neymar, Neymar, Neymar!

El 28 de maig de 2011, després d'haver guanyat la seva tercera lliga consecutiva, el Barça es planta a Wembley, fa tres gols al Manchester United, aixeca la Copa d'Europa i Piqué diu: "Ni nos drogamos ni compramos árbitros, solo jugamos al fútbol". Aquella nit el Barça es va proclamar guanyador de la Champions, i jo, l'endemà, vaig escriure una entrada en aquest mateix bloc: Tenim un nom que el sap tothom. Un post que pretenia ser un homenatge al Barça i una barreja de diversos sentiments: orgull d'equip, sentiment de país, tristesa perquè vaig veure el partit sola a casa (quan encara es podien veure els partits en obert) i no vaig poder compartir l'eufòria de la victòria amb ningú.

Ara, passats més de sis anys, rellegeixo el que vaig escriure i l'únic que sento quan penso amb el Barça i amb el futbol de primera línia, és vergonya. Vergonya perquè, amb els temps que corren, un equip de primera divisió pugui moure quantitats desorbitades de diners per comprar un jugador. Vergonya perquè un aficionat del futbol ha de fer números a finals de mes per veure si es pot permetre comprar el "Paquete Movistar Futbol" per 75 € al mes! Oju! Amb aquest pack t'entren "80 canales de entretenimiento", et moriràs abans de poder-los veure tots. Vergonya perquè mentre l'aficionat del Barça fa números, Neymar també en fa, i sabeu què compta? Ni més ni menys que els 80.000 € al dia que cobrarà. Perdó, això ha d'anar en majúscules i amb mooolts signes d'exclamació: 80.000 € AL DIA! Per si no ha quedat gaire clar: NEYMAR COBRARÀ 80.000 € AL DIA!!!!!!!!!!!!!!

A mi no em sembla normal. I tampoc em sembla normal que no hi hagi cap reacció per part de la societat. És injust, i tinc la sensació que ens estem acostumant (o ens estan acostumant) a viure en un món injust, immersos en una societat corrupta, podrida, feudal i incoherent. On a Espanya, el sou mínim interprofessional ronda els 700 €, mentre que NOMÉS les dietes mensuals d'alguns diputats són superiors a 800 €. On hi ha milers de ciutadans que no poden fer vacances, però si pagar les dels borbons i els seus servents. On la majoria de polítics ja no treballen al servei del poble, sinó que s'enriqueixen "treballant" sense servir honradament al poble. I no oblidem que quan deixen de treballar s'emporten un sou vitalici (així, perquè sí). Els mateixos polítics que seran incapaços de capar sous, o d'establir salaris màxims per evitar que es torni a repetir aquest insult del PSG i del futbol de primera cap a la resta de la humanitat.

M'és ben bé igual d'on provenen els diners i, no sé si el principal motiu de tot plegat és una estratègia qatariana per desvincular-se del terrorisme o posicionar-se per sobre d'Aràbia Saudí. L'únic que sé és que és injust. Molt injust. Només cal recordar les paraules de Piqué: "... solo jugamos al fútbol." Doncs això.

La clau de tot, l'actitud

"De vegades l'important no és fer el que t'agrada; sinó fer que el que facis t'agradi". Fa uns quinze anys el pare d'una amiga em va dir aquesta frase tot dinant. No recordo què menjàvem, ni tampoc quants érem a taula, tampoc recordo com era el menjador, ni tan sols recordo la cara ni el nom d'aquell senyor. Però durant tots aquests anys he recordat aquesta frase. La memòria, que és d'allò més tiquismiquis, arxiva i recupera el que més ens interessa. I a partir d'aquests "records clau" anem sobrevivint.

I així, seguint el corrent del nostre riu particular, vivim per inèrcia, anem tirant, sense plantejar-nos massa res, o poca cosa, perquè la rutina del dia a dia ho mana tot, prioritzant i posant ordre a tot allò que també baixa amb el corrent. I si alguna vegada gosem imaginar-nos anar a contracorrent, agafar-nos a un tronc per frenar la nostra marxa o qualsevol altre pensament que impliqui no deixar-nos endur pel corrent, aviat queda en això, en només un pensament. El fet és que si ho hem pensat és perquè hem tingut la necessitat de pensar-ho (és un senyal). El següent pas és passar de les idees als fets. La part més difícil. I al final, la part més gratificant.

Sigui com sigui, a la vida no tots són flors i violes, ni pels que segueixen feliçment el corrent, ni pels que hi van en contra, ni pels que van fent parades tècniques o lúdiques riu avall. Per sort, hi ha un salvavides que ben emprat és la clau de tot plegat: L'ACTITUD. Ens pot salvar dels contratemps, les pèrdues, els dols, els canvis sobtats, les malalties, les traïcions i fins i tot dels trencaments d'ungla (tothom té els seus mals). Davant les adversitats de la vida cal agafar "el toro per les banyes" i tirar endavant. Perquè tenir una bona actitud no només ens salvarà a nosaltres, sinó també als que tenim al nostre costat. A més a més, encara estem de sort, als nostres rius no hi ha piranyes, cocodrils ni altres espècies carnívores radicals.

Tot, i tot és tot, depèn de com ens ho mirem (ja ho deia en Pau Donés) i de com ho assimilem. Perquè al final, el més important és saber QUÈ ÉS IMPORTANT.

Nens curiosos? No, pares mal educats.

COMPTE! La història que llegireu a continuació pot ferir la sensibilitat dels pares i les mares de nens "curiosos" i nenes "curioses". Per la seva millor digestió, està escrita en tres parts. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

Bon profit.

PART I. Per anar fent boca: patates xip

Fa un temps, no sabria concretar exactament quan (puc detallar que va ser un diumenge de fa entre 18 i 24 mesos), vaig anar a dinar amb el Jordi i les nostres filles a un restaurant a prop de casa nostra. Recordo que abans d'anar-hi vaig trucar, no fos cas que tinguessin ple. Però no, ens van dir que hi havia lloc. Així que vam agafar els "quatre" (mil) utensilis infantils varis: cotxet, pitets, bolquers, aigua, roba de recanvi, xumet, contes, nines, colors, ninos, llibretes, tovalloletes... i alguna cosa més que em deixo; ho vam carregar tot al cotxe i au, tira.

Quan vam arribar, la Carla, la nostra filla petita, dormia, així que vaig intentar la missió impossible de traslladar-la de la cadireta del cotxe al cotxet sense que es despertés. Ho vaig fer tan delicadament, però tant, que no va servir de res. La Carla sempre ha tingut el son bastant lleuger, i en la meitat del mig segon de trajecte, quan encara ni havia tocat el cotxet, es va despertar. Tenia son, però es va despertar. I què fa un nen d'entre un i dos anys quan té son però vol estar despert? Exacte, plora. Plora molt. Perquè no sap què té i no sap què vol. Perquè vol i dol. I si ets adult, més o menys pots controlar la situació, però si una situació de vol i dol recau en un infant... adiós! Marranada assegurada. Total, que per resoldre el tema vam decidir que jo em quedaria passejant la Carla fins que s'adormís de nou i el Jordi i l'Abril entrarien al restaurant. Van passar trenta minutets. Trenta! O potser més, tant és! Sigui com sigui és un temps que es fa etern: vols que la criatura s'adormi perquè tens gana, perquè un dia que decideixes anar a dinar a fora, l'únic que vols (sent conscient dels riscos i les possibilitats), és dinar! Només això. Ja saps que no serà un dinar romàntic, ni molt menys tranquil. Hi haurà rock&roll del bo, hi haurà marxeta. Però si la Carla s'adorm, amb una mica de sort, el festival començarà amb les postres. Per això, és millor tenir paciència, i si cal, assegurar-te cinc minuts més de passejada. Doncs això, després d'anar amunt i avall amb el cotxet el meu instint de mare em va assegurar que la Carla ja dormia com un soc, llavors la bella dorment i jo vam entrar al restaurant. El Jordi i l'Abril acabaven de devorar unes patates xip. No em van deixar ni les escorrialles. Vaig seure i vaig posar amb molt (PERÒ MOOOOLT) de compte, el cotxet amb la petita Carla al meu costat. Prova superada. Vam avisar al cambrer: uns macarrons per l'Abril, i segurament alguna cosa a la brasa per nosaltres. No ho recordo, no passa res, el menú no afecta el fil argumental. Però per si torna a sortir el tema direm que era pollastre a la brasa, per no donar-hi tombs. Amb escalivada.

PART II. El plat fort: pollastre amb escalivada.

Quan vam acabar de demanar van entrar per la porta una parella i el seu fill, un nen d'uns tres anys. El cambrer els va fer seure a la taula del nostre costat. Línia! A partir d'aquí el tema es complica. Seguimos para Bingo! Aconseguir que aquell nen posés el cul a sobre de la cadira que va ser Olímpic. Impressionant. Extraordinari. Pares de medalla tu! Això sí, la suada d'aquell pare i aquella mare perquè el nen segués a taula va ser només el presagi de tots els fets que vindrien a continuació. Molt bé, tenim el nen assegut. Els pares van intentar iniciar una conversa amb ell. Per distreure'l, per mantenir-lo ocupat. Ring Ring! Trucaven a la mare. La mare va agafar el telèfon, el pare va centrar l'atenció en la mare i just en aquell precís instant l'estratègia parental es va esfondrar. Aprofitant que els pares s'havien distret una mil·lèsima de segon, el nen (que era ràpid com el vent) es va aixecar. Maleïda trucada! La mare va intentar no alterar-se. Mentre parlava per telèfon, la vena del coll se li va començar a inflar, ho vaig veure quan es va girar cap al pare i va dir-li amb la mirada "fes alguna cosa collons, no veus que tinc la vena del coll a punt de rebentar".

Fins aquí, a la nostra taula tot anava bé: la Carla dormia profundament, el cambrer va arribar amb els macarrons i amb els plats de pollastre a la brasa. Amb escalivada. Comencem a menjar tranquil·lament, ens expliquem coses, les típiques coses que es pot explicar una família de quatre amb un membre dormint; feina, escola, amics, parlem del menjar, si està al punt, si no. Parlem del vi, dels macarrons i taxaaaaan... Sorpresa! Previsiblement arriba el nen veí a la nostra taula. Com era d'esperar l'Abril ni se'l mira, quan hi ha menjar al davant hi ha menjar al davant, i molta feina a fer. Jordi i jo som amables amb ell, li diem hola i alguna cosa més. És simpàtic, i li fa il·lusió ensenyar-nos les seves joguines. És graciós! Quan ja porta una estoneta (pel meu gust un pèl llarga) a la nostra taula començo a pensar de tot cor que ja n'hi ha prou, ja ens hem dit tot el que ens havíem de dir amb aquell petit desconegut de tres anys. Ara vull gaudir de la meva família i acabar-me el pollastre a la brasa. Amb escalivada. Em miro, amb bona cara, a la seva mare, que sembla que li costa veure que el seu fill ens està molestant. Sí, he dit molestar. Potser és que jo tinc poca paciència, que també podria ser, però en aquell moment em sembla que els pares del nen triguen una mica a reaccionar. I és en aquest precís moment quan em venen al cap dues hipòtesis:

Hipòtesi número 1: S'estan fent els suecs deixant que el seu fill destorbi a la família que està menjant a la taula del costat per així ells poder estar tranquils?

Hipòtesi número 2: Els hi fa gràcia que el seu fill "interactuï" (ells ho diuen així) amb els seus veïns de taula de restaurant i així "descobreixi" que hi ha altres espècies a banda d'aquell senyor i aquella senyora a qui ell anomena papa i mama?

Llavors em miro a Jordi i, davant la passivitat dels pares, reprenem la nostra conversa. Així i tot, veig que el petit individu assetjador continua a la nostra taula. I els pares a la seva! Intento ser amable amb ell, me'l miro directament als ulls i li dic: "Que no tens gana?", frase que es pot traduir amb "Torna a la teva taula xato". Llavors el nen em respon "No". Ara sí que l'hem feta bona! Em torno a mirar a la mare, aquest cop no és una mirada agradable. I aquest cop la mare capta immediatament la meva mirada. Llavors, immediatament crida l'intrús, que com era d'esperar, no li fa el mínim cas. A la mare se li torna a inflar la vena. El pare s'uneix a la crida. El nen tampoc respon. Jordi, l'Abril i jo continuem parlant, una mica a la nostra, i una mica fins als nassos del nen de la taula veïna i els seus pares d'actitud passiva. Per fi la mare va entendre que havia d'aixecar el cul de la cadira i anar a buscar allò que era seu i que estava, ara ja sí que ho puc dir amb majúscules i amb negreta, MOLESTANT.

La mare es va acostar fins a la nostra taula i va demanar al nen, molt amablement, que segués al seu lloc. Però mira, no sé què tenim a la nostra família que aquell nen va quedar totalment abduït per la nostra presència. És a dir, que continuava sense fer punyetero cas a la seva ultra pacient mare de la vena inflada. Llavors la mare va agafar-lo, va aixecar-lo i va col·locar-lo per la força al seu lloc. A la seva cadira. Ja li va saber greu a la dona atemptar contra la voluntat del seu fill, però va veure (i ben vist) que era l'única solució.

PART III. Necessito un digestiu: em va bé un sorbet de mandarina.

El nen va seure, i van portar-li un plat de macarrons. Els pares van veure una punta d'esperança en aquell plat de pasta amb tomàquet. Però el petit explorador no volia els suculents macarrons. Mira, no li fotien goig! Ell volia aixecar-se, volia jugar, volia descobrir món. Davant el panorama, el pare i la mare es van prendre una altra pastilla de la paciència i van continuar dialogant amb el nen per fer-li veure que no s'havia d'aixecar. Segurament havia entès l'ordre: "no vagis a parlar amb la gent de les altres taules", és a dir NO MOLESTIS. Però estava en mode "vaig a tocar el collons als meus pares i a tothom que se'm posi pel davant". A més, el nen també devia pensar: "tinc immunitat, els pares diuen que sóc un nen curiós". Perquè els nens i nenes de 3 anys són mooolt llestos, entenen i processen molt bé la informació. Això sí, després la gestionen com millor els va.

Al cap de pocs segons de diàleg i d'un bloqueig físic perquè l'infant no abandonés la seva taula, la pastilla de la paciència va deixar de tenir efecte perquè la vena del coll d'aquella mare comprensiva va explotar, i ho va fer acompanyada d'un crit amb gall inclòs: Prooooou!!!!! Tot el restaurant es va girar cap a la dona, i morta vergonya la senyora va agafar el seu estimat fill pel braç i el va arrossegar fins al carrer. Aquell diumenge el pare va dinar sol.

La Carla, que dormia profundament, també es va despertar en sentir el crit de la mare dialogant. I és que cadascú educa els seus fills com vol. I els fills poden ser més moguts o més tranquils. Un nen de tres anys que es dedica a fer visites llargues a les taules veïnes en un restaurant no sap que potser els seus veïns no se senten còmodes amb la seva presència. És un nen de tres anys. Però els pares sí que ho saben. O ho haurien de saber. A mi també m'agrada que les meves filles aprenguin descobrint, siguin curioses i se sentin lliures, però també m'agrada posar límits. Per mi, el respecte als altres és un límit molt important. Per això sempre que pugui evitaré que "explorin" als de la taula del costat.

Posa'm un cafè, si us plau. Sol i sense sucre.

Els Òscars 2017: realitat o ficció?

Mentre el Molt Honorable D. Trump està disposat a il·luminar el món, la 89a Gala dels Òscars va posar el seu particular focus de glamur en un dels errors més grans de la història d'aquesta mega producció de Hollywood. O potser no va ser un error?

Warren Beatty, un dels ex sex symbols més estimats i versàtils de la indústria cinematogràfica, va deixar que passés. Va obrir el sobre i malgrat no veure-ho clar (perquè allà on s'hi havia de llegir "The Best Picture", s'hi llegia "The Best actress") va tirar pel dret. Home Sr. Beatty!!! Que no veu que no ho va fer bé! I tampoc ho va fer bé la seva companya d'escena, l'actriu Faye Dunaway, la Bonnie del Clyde. De fet per ser justos, cal dir que va ser en Clyde qui va fer llegir l'error a la Bonnie, que és clar, encegada pels focus i els nervis de la cerimònia només va veure La La Land, i au, la la la lascagat.

I així, amb tots els membres de la súper guardonada La La Land (que per cert m'anotaré a "Coses Pendents", baixant a la dreta) a dalt de l'escenari, repartint agraïments a esposes, amants, pares, mares i productors (sobretot a mares i productors), van aparèixer en escena dos personatges secundaris, els únics dos personatges que coneixien la veritable veritat. I van escampar la bona nova: l'Òscar a la Millor Pel·lícula era per Moonlight. Oh my God! Hi havia hagut una confusió, s'havien traspaperat els sobres! I llavors tothom volia arreglar la situació: el productor de La La Land, amb una cara que no sabria ben bé com descriure, però estaria entre "A qui mato?" i "No m'estic creient el que està passant!"; Jimmy Kimmel, el presentador, demanant explicacions al Sr. Warren i el mateix Sr. Warren, reconeixent que li havia passat el marronassu a la Faye Dunaway. Total, un caos dels guapus, d'aquells que fan història. El més feliç de tots, Barry Jenkins, el director de Moonlight, no s'ho acabava de creure. Doncs mira sí noi, el premi te l'emportes tu!

L'última notícia és que els dos personatges Martha Ruiz y Brian Cullinan, oficialment els únics responsables de confiscar els sobres (també coneguts com els secundaris que avui ja interpreten un paper més principal), ja no podran treballar més en les properes cerimònies dels Òscars, tot i que no seran acomiadats de l'auditoria on treballen: PricewaterhouseCoopers. Oh! Quina llàstima que em feu! Mmmm... sospitós!

Tot plegat, una situació força estranya, pertorbadora, inquietant, digne d'un Cuarto Milenio full d'audiència. Així que no puc no plantejar-me si tot aquest espectacle no forma part d'un show dins del mateix show creat per aquesta indústria una mica de plàstic (em refereixo als actors i a les actrius), una mica de cartó pedra (em refereixo als decorats). Què és real i què és ficció a Hollywood? Segurament corren i bullen per Internet mil teories de la conspiració sobre aquesta sorprenent Gala dels Òscars, no ho sé, no ho he buscat. Però segur que hi són. I segur que n'hi ha alguna que defensa la meva teoria. Bé, tampoc és una teoria, només és una reflexió.

La indústria del cinema està en crisi, l'Amèrica d'un Trump que vol ser el Rei del Món no està en el seu millor moment, la mala audiència dels Grammys anunciava una audiència mediocre als Òscars... Què millor que un crit dels bons per fer-nos girar a tots els cap? Fa dies que no es parla de res més i els vídeos a Youtube ho peten. A mi que em perdonin, però hi ha un peix gros nord-americà (només pot ser nord-americà, potser de Texas) al sofà de casa seva, que mentre amb una mà acaricia el chihuahua, amb l'altre està brindant per l'èxit del fail. Qui deu ser l'artífex de l'espectacle? Potser el mateix Trump? Millor que la pregunta quedi a l'aire, com l'amor.

Anem a treure CONCLUSIONS:

1. L'artífex (un caçador d'audiències sense escrúpols) fa creure que tot plegat es tracta d'un error humà.

2. Humans que cometen l'error: Martha Ruiz i Brian Cullinan. Potser també còmplices de l'espectacle? Caldrà seguir investigant per aquí.

3. L'auditora PricewaterhouseCoopers, PwC pels amics, segurament deu haver rebut una fortuna perquè dos treballadors de l'empresa hagin estat assenyalats "culpables" de l'errada més gran de la història dels Òscars.

4. En Warren Beatty (en Clyde), per molt bon actor que sigui, no en sabia res, i en el moment que li passen el sobre es converteix en una víctima més de tot l'entrellat.

5. La Faye Dunaway (la Bonnie) es converteix en doble víctima. L'ex sex symbol del seu excompany de repartiment li passa el mort.

6. Què dir d'en Jimmy Kimmel, l'home que recondueix la situació amb humor i serenitat? Doncs que fa pudor! Posaria la mà al foc que també l'han comprat! M'hi jugo un ou (del meu marit). També caldrà seguir investigant.

7. Després del fiasco, el productor de La La Land paga amb la cara. Pobre. I tot l'equip també. No és que em facin especial llastimeta, però és que ja anaven pel tercer discurs d'agraïment. Quin coitus més interruptus!

8. El director de Moonlight encara flipa ara! Unbelievable!

9. Una gala amb poca audiència, mancada d'emocions, amb sorpreses poc sorprenents i amb un gran esperit crític versus res (ni cap a Trump ni cap a Tramp) necessita un revulsiu d'última hora. El que no sé és si l'error estava programat des del començament o l'artífex va haver de fer una trucada d'última hora des del telèfon vermell per activar el pla B: "Jimmy, anem-la a fotre grossa".

10. No podia ser que el més polèmic de la Gala fos incloure una foto d'una persona viva en el moment: Homenatge als difunts. Enterrar en vida no és bonic. Calia que el públic oblidés que s'havia produït aquest error. Solució: fer una cagada més memorable.

11. Finalment, el guardó per The Best Picture se'l va emportar la mateixa Gala dels Òscars. Si més no, és i serà recordada sempre com una edició sorprenent. Sobretot per Moonlight!

Recordeu allò que va passar el 20 de juliol de 1969? Sí home, allò que un tal Amstrong va descriure com: One small step for man, a giant leap for mankind? Doncs ben bé no sé si és el mateix, segurament allò va ser real. Allò d'anar a la lluna, vull dir. Però després de Trump, el mur entre Mèxic i els Estats Units, les escoltes telefòniques o les armes de destrucció massiva, jo l'únic que sé és que els americans (sobretot els de Hollywood) en saben, i molt, d'inventar-se històries.

 

Tots som la Lili

Hi ha contes infantils que només entenen els nens; per sort. Els adults podem destrossar un conte, però també podem explicar-lo i compartir-lo. I fer que entre tots, una història fantàstica, d'amor o de guerra s'entengui millor. En definitiva, els adults hauríem de llegir més contes, ens faran créixer. Aquí en va un:

LILI, LA GIRAFA DEL COLL CURT

Feia un dia preciós, el sol brillava i el cel somreia. La Lili, la girafa del coll curt, va sortir a passejar. Després de caminar una estona, va arribar a l'apetitosa sabana. Era l'hora d'esmorzar! I va començar a menjar aquella herba tan bona i suculenta.

Mentre la Lili menjava, van arribar a la sabana una colla de girafes. Tenien un coll llarg, majestuós. Una d'elles, amb menyspreu, li va dir:

-Què fas Lili menjant l'herba de terra? Sembles una ovella?

Totes les girafes van començar a riure. I la girafa del coll majestuós va continuar:

-Les girafes mengem fulles dels arbres. Per això tenim aquest coll tan llarg, en canvi tu tens aquest coll tan curt... No pots ser una girafa amb aquest coll tan curt!

La Lili, la girafa del coll curt, va marxar molt trista, cap a casa seva. Les altres girafes se n'havien rigut d'ella.

L'endemà al matí, la Lili, decidida, va sortir a passejar. Aquest cop menjaria fulles dels arbres, com les altres girafes. Abans de marxar, va demanar-li una escala a la seva mare.

Amb l'escala sota la pota, va passejar una bona estona, fins que va trobar un camp d'acàcies que feien molt bona pinta. La Lili va plantar l'escala, s'hi va enfilar i... nyam! Va descobrir que les fulles d'aquell arbre eren tan delicioses com l'herba de la sabana. I va continuar menjant.

Mentre la Lili menjava, van arribar a la sabana les girafes del coll majestuós. En veure la Lili enfilada dalt de l'escala, totes van esclafir a riure:

-Mireu la Lili, s'ha enfilat a l'escala per poder menjar les fulles de l'acàcia!

La Lili, la girafa del coll curt, va marxar trista cap a casa seva. Un cop més, les altres girafes se n'havien rigut d'ella.

L'endemà al matí, la Lili va sortir a passejar. A l'hora d'esmorzar va arribar a l'apetitosa sabana, però va passar de llarg. Va arribar al camp de les delicioses acàcies, i també va passar de llarg. No volia que ningú se'n rigués d'ella. Llavors va arribar al riu, tenia set, així que va ajupir el coll per beure aigua, però tenia el coll massa curt. No hi arribava!

Una girafa amb unes enormes ulleres de pasta i una galleda plena d'aigua a vessar va passar per allí. En veure que la Lili no podia beure, va deixar-li la galleda al costat:

-Té, beu.

La Lili, estranyada, li va preguntar:

-Tu no te'n rius de mi?

-Per què me n'hauria de riure de tu? -Va respondre la girafa de les grans ulleres, i va afegir- Si ets la girafa amb les taques més boniques que he vist mai, semblen fetes de mel!

-Ah si? Això no m'ho havia dit mai cap girafa!

-Deu ser perquè les altres girafes no porten les ulleres que porto jo.

La Lili, la girafa de les taques més boniques del món, va marxar, feliç, cap a casa seva.

...

I és que les girafes més boniques del món són les úniques que poden veure bellesa allà on les altres hi veuen... RES.