Anar a Cadaqués a cascar-se una paella, penjar al Facebook la foto del
plat ple d'arròs amb escamarlans -i al fons una copa de vi blanc, i
encara més al fons el mar- minuts més tard, penjar la foto del plat buit
-al fons la tasseta de cafè i encara més al fons, encara el mar. Perlamordedéu! Gaudiu més els moments de lleure, els moments de llibertat, sense ordinadors, ni presses, ni enviar, ni subir.
O és que potser amb la companyia no n'hi havia prou, i necessitem que
els altres (altres = els amics d'allà dalt) aprovin les nostres accions
amb un m'agrada?
Què ens està passant? És que tot ho hem de pujar? És que ja no hi ha intimitat? Som uns exhibicionistes, perquè som uns voyeurs. O potser hauríem de dir que som uns voyeurs perquè som uns exhibicionistes? Sigui com sigui ens agrada. Ens agrada exposar-nos al punt de mira de tothom, i com més ampli sigui aquest tothom millor, llavors vol dir que jo tinc més amics que tu. Però el que més ens agrada, arriscaria a dir que fins i tot més que exposar-nos, és mirar. Mirar les fotos dels altres, mirar els amics dels altres, mirar què diu l'amic 357, tot i que després quan us trobeu pel carrer no us parleu perquè tampoc us coneixeu massa... És veritat que davant un ningú, davant una pantalla tot és més senzill, perquè és molt fàcil parlar amb algú o d'algú sense haver de mirar-li als ulls, o millor encara, sense haver de respondre al moment.
I tot això ho dic jo, la Maria (aquest és el meu nom de batalla), que potser fa 10 anys que no sé res de molta de la gent que tinc al Facebook, i segurament tampoc no en sabré res en els propers 10 anys o en el que em queda de vida. Ho dic jo, que de tant en tant tiro algun "piropo" al meu estimat Jordi des del Facebook, perquè em resulta divertit. Ho dic jo que clico m'agrada a algunes coses que m'agraden. També ho dic jo, que he fet comentaris a amics i a amics. Però també ho dic jo, que tinc més de 100 fotos on estic etiquetada i La Maria no n'he penjat ni una. Aquí sí que clico no m'agrada. Tot i això respecto l'exhibicionisme i el voyeurisme, només faltaria. Jo mateixa m'estic exposant ara mateix, però a mi m'agrada fer-ho i vull fer-ho a la meva manera, des d'aquí, des de Twitter, però ja no des del Facebook, ha traspassat els meus límits, i això és un comiat, en breu La Maria passarà a no ser ningú al Facebook, i la veritat és que no em sabrà gens de greu no saber què hi passa perquè ja sé de qui vull saber i a mi, qui vulgui dir-me alguna cosa ja sap on trobar-me. Si no tens Facebook també existeixes, però d'una altra manera.
Què ens està passant? És que tot ho hem de pujar? És que ja no hi ha intimitat? Som uns exhibicionistes, perquè som uns voyeurs. O potser hauríem de dir que som uns voyeurs perquè som uns exhibicionistes? Sigui com sigui ens agrada. Ens agrada exposar-nos al punt de mira de tothom, i com més ampli sigui aquest tothom millor, llavors vol dir que jo tinc més amics que tu. Però el que més ens agrada, arriscaria a dir que fins i tot més que exposar-nos, és mirar. Mirar les fotos dels altres, mirar els amics dels altres, mirar què diu l'amic 357, tot i que després quan us trobeu pel carrer no us parleu perquè tampoc us coneixeu massa... És veritat que davant un ningú, davant una pantalla tot és més senzill, perquè és molt fàcil parlar amb algú o d'algú sense haver de mirar-li als ulls, o millor encara, sense haver de respondre al moment.
I tot això ho dic jo, la Maria (aquest és el meu nom de batalla), que potser fa 10 anys que no sé res de molta de la gent que tinc al Facebook, i segurament tampoc no en sabré res en els propers 10 anys o en el que em queda de vida. Ho dic jo, que de tant en tant tiro algun "piropo" al meu estimat Jordi des del Facebook, perquè em resulta divertit. Ho dic jo que clico m'agrada a algunes coses que m'agraden. També ho dic jo, que he fet comentaris a amics i a amics. Però també ho dic jo, que tinc més de 100 fotos on estic etiquetada i La Maria no n'he penjat ni una. Aquí sí que clico no m'agrada. Tot i això respecto l'exhibicionisme i el voyeurisme, només faltaria. Jo mateixa m'estic exposant ara mateix, però a mi m'agrada fer-ho i vull fer-ho a la meva manera, des d'aquí, des de Twitter, però ja no des del Facebook, ha traspassat els meus límits, i això és un comiat, en breu La Maria passarà a no ser ningú al Facebook, i la veritat és que no em sabrà gens de greu no saber què hi passa perquè ja sé de qui vull saber i a mi, qui vulgui dir-me alguna cosa ja sap on trobar-me. Si no tens Facebook també existeixes, però d'una altra manera.
