Sembla que hagi passat una eternitat... i encara més eterns es fan
aquells temps remots, quan ho preparàvem tot: vols, allotjament, cotxes
de lloguer, la piscineta, el dalmatitu, el cavallitu...
La història que ve a continuació és totalment irreal, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, els personatges aquí presents també són ficticis. Per preservar la seva intimitat, els seus noms reals han estat adaptats a noms de pagès (per més info podeu consultar www.elforat.net/generadors/pages). I per ordre d'aparició, els nostres protagonistes són:
La Filla de Can Castells, súper guerrera, fruit de la barreja de dos màsters de l'univers.
En Quintí de Can Totxana, capacitat per entendre la llengua porcina.
La Vicentica de Cal Coix, li agrada enfilar-se als arbres i fer la cabreta en general.
L'Antònia de Can Garrins, va aprendre a llegir amb els subtítols de la tele.
L'Amàlia de Cal Vidrier, li agrada escriure i inventar-se històries.
L'Estevet de Cal Trempat, de vegades es converteix en súper heroi.
L'Heribert de Can Castells, un dels seus hobbies és anar d'uruport en uruport.
Quan l'Oriol va veure que la Filla de Can Castells seia just darrere seu, va aixecar-se i es va asseure en un dels primers seients de l'autobús -lluny de les criatures!- devia pensar, i és que ara ja tots sabem que a l'Oriol Grau no li agraden els nens. I així va començar aquell viatge, en un autobús Plana (o similar), de Tarragona al Prat. D'aquest viatge en autocar podem destacar un fet inèdit i irrepetible, la petita Filla de Can Castells va trobar consol tot acaronant l'espès pit rinxolat d'en Quintí de Can Totxana, increïble. Facturació de maletes. Va anar del cantu d'un duru que els 7 aventurers es quedessin a casa...i és clar que sí!, cal que les coses tinguin emoció, quina gràcia tindria si tot fos tan fàcil... per això la Vicentica de Cal Coix no va anar a renovar-se el DNI i el portava caducat des de feia uns mesets. A més, els pares de la Filla de Can Castells no portaven el llibre de família, sense el qual no poden volar criatures, però és clar, tot va ser premeditat, per allò de l'emoció... finalment tot es va quedar en dues faltes lleus que la senyoreta del taulell molt amablement va passar per alt. I a volaaaaaar!!!!!!
Que van ser? 30 minuts de vol? Potser ni això, i ja toquen terra. -A la dreta!- caminen una mica- no a l'esquerra!, tornen enrerre -al P1, no al P2!, preguntem? vale!- I oh!, que gran que és la companyia Goldcardemerda, que gran que és en qüestió d'estafes! Van col·locar els nostres amics en una cua i a esperar, esperar i esperar una mica més i... PATAPAM, els hi van clavar pel davant i pel darrere. Els garrulus funcionen una mica com l'home orquestra, qui anava a buscar els clients a l'aeroport es plantava darrere del taulell i a sobre també els atenia i els feia el "papeleo", però és que a més a més els portava el cotxe. Lamentable, després d'això van decidir que mai més contractarien un rentacar low cost. Però, atenció! que els nostres aventurers ja eren a Menorca, i per fi havien arribat a l'apartament, un recinte molt acollidor, amb piscines (tengo 3 piscinas), gespeta, menta, flors i una petita llar per tots 7.
A partir d'aquí van passar 5 dies de relax, aventures, riures, petites discussions matrimonials, caquetes i bolquers, mojitos (o eren caipirinyes?), platja i picades de mosquit. Això sí, es van quedar sense barret de palla, ni fang... això és un senyal: hi han de tornar.
Els 7 aventurers també van ser víctimes, a escala individual, d'alguns fets paranormals. Per exemple, L'Antònia de Can Garrins va patir un atac de platja en general; el sol, l'arena, les algues i l'aigua li van fer una reacció una mica xunga a la pell, sort que en Quintí de Can Totxana cada nit li llepava una mica les ferides de platja i li alleujava aquell dolor infernal. Ell mateix, en Quintí, també va ser víctima d'unes forces majors, paranormals, que el van abduir el vespre que va fer el sopar: unes cuixes de pollastre, per cert boníssimes! Fins al moment es podria dir que tot normal, però tots van notar que estava posseït per algun ésser estrany quan, a l'hora de servir, va posar dues cuixes de pollastre als homes i una a les dones. Perlamortdedéu, quin fet més anormal! -Pobre Quintí, alguna cosa estranya li passa al Quintí-van pensar els seus amics, que encara desconeixen ara què li va passar.
Una altra nit, la Vicentica de Cal Coix va preparar uns mojitos (o eren caipirinyes?) boníssims... més tard, i amb tota la bona fe del món, l'Amàlia de Cal Vidrier va voler col·laborar en la preparació de mojitos... des d'aquell dia va prometre, i a Menorca va posar per testimoni, que mai més prepararia una beguda caribenya (palabra!).
Però un dels detalls més esplèndids de les vacances va ser el sant sopar que els aventurers van preparar a les seves fabuloses, úniques i inigualables mullers (É una mujé digna de admirá!)... va ser tan espectacular que -s'hauria de repetir cada mes- van pensar elles... Però quina va ser la intenció d'aquell sopar? Un home quan fa alguna cosa és perquè busca recompensa? Aquesta és una pregunta que potser mai podrem respondre. De moment els puc explicar que elles van quedar satisfetes, molt satisfetes. I actualment continuen pensant que s'hauria de repetir un cop al mes, el sopar, és clar.
Però aquells homes sabien fer més coses a banda de sopars. L'Estevet de Can Trempat, expert en pipings varis va tunnejar la trona de la Filla de Can Castells, i la nena va poder dinar i sopar a la seva cadireta, sense caure pels costats. I l'Heribert de can Castells, especialitzat en onboardrepetitions, s'encarregava d'inflar la piscineta, posar-hi l'aigüeta, tots els juguitus i per últim la petita Filla de Can Castells, sa filla. I això com ell no ho feia ningú.
Estimats, és breu, però això és tot el que es pot explicar, perquè el que passa a Menorca, es queda a Menorca. I és així, entre aquestes històries i moltes d'altres, com van passar unes fabuloses vacances a Menorca els nostres amics aventurers: L'Antònia, l'Estevet, en Quintí, l'Heribert, la Vicentica, l'Amàlia i la Filla. 7 que són 7, ni més ni menys.
La història que ve a continuació és totalment irreal, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, els personatges aquí presents també són ficticis. Per preservar la seva intimitat, els seus noms reals han estat adaptats a noms de pagès (per més info podeu consultar www.elforat.net/generadors/pages). I per ordre d'aparició, els nostres protagonistes són:
La Filla de Can Castells, súper guerrera, fruit de la barreja de dos màsters de l'univers.
En Quintí de Can Totxana, capacitat per entendre la llengua porcina.
La Vicentica de Cal Coix, li agrada enfilar-se als arbres i fer la cabreta en general.
L'Antònia de Can Garrins, va aprendre a llegir amb els subtítols de la tele.
L'Amàlia de Cal Vidrier, li agrada escriure i inventar-se històries.
L'Estevet de Cal Trempat, de vegades es converteix en súper heroi.
L'Heribert de Can Castells, un dels seus hobbies és anar d'uruport en uruport.
Quan l'Oriol va veure que la Filla de Can Castells seia just darrere seu, va aixecar-se i es va asseure en un dels primers seients de l'autobús -lluny de les criatures!- devia pensar, i és que ara ja tots sabem que a l'Oriol Grau no li agraden els nens. I així va començar aquell viatge, en un autobús Plana (o similar), de Tarragona al Prat. D'aquest viatge en autocar podem destacar un fet inèdit i irrepetible, la petita Filla de Can Castells va trobar consol tot acaronant l'espès pit rinxolat d'en Quintí de Can Totxana, increïble. Facturació de maletes. Va anar del cantu d'un duru que els 7 aventurers es quedessin a casa...i és clar que sí!, cal que les coses tinguin emoció, quina gràcia tindria si tot fos tan fàcil... per això la Vicentica de Cal Coix no va anar a renovar-se el DNI i el portava caducat des de feia uns mesets. A més, els pares de la Filla de Can Castells no portaven el llibre de família, sense el qual no poden volar criatures, però és clar, tot va ser premeditat, per allò de l'emoció... finalment tot es va quedar en dues faltes lleus que la senyoreta del taulell molt amablement va passar per alt. I a volaaaaaar!!!!!!
Que van ser? 30 minuts de vol? Potser ni això, i ja toquen terra. -A la dreta!- caminen una mica- no a l'esquerra!, tornen enrerre -al P1, no al P2!, preguntem? vale!- I oh!, que gran que és la companyia Goldcardemerda, que gran que és en qüestió d'estafes! Van col·locar els nostres amics en una cua i a esperar, esperar i esperar una mica més i... PATAPAM, els hi van clavar pel davant i pel darrere. Els garrulus funcionen una mica com l'home orquestra, qui anava a buscar els clients a l'aeroport es plantava darrere del taulell i a sobre també els atenia i els feia el "papeleo", però és que a més a més els portava el cotxe. Lamentable, després d'això van decidir que mai més contractarien un rentacar low cost. Però, atenció! que els nostres aventurers ja eren a Menorca, i per fi havien arribat a l'apartament, un recinte molt acollidor, amb piscines (tengo 3 piscinas), gespeta, menta, flors i una petita llar per tots 7.
A partir d'aquí van passar 5 dies de relax, aventures, riures, petites discussions matrimonials, caquetes i bolquers, mojitos (o eren caipirinyes?), platja i picades de mosquit. Això sí, es van quedar sense barret de palla, ni fang... això és un senyal: hi han de tornar.
Els 7 aventurers també van ser víctimes, a escala individual, d'alguns fets paranormals. Per exemple, L'Antònia de Can Garrins va patir un atac de platja en general; el sol, l'arena, les algues i l'aigua li van fer una reacció una mica xunga a la pell, sort que en Quintí de Can Totxana cada nit li llepava una mica les ferides de platja i li alleujava aquell dolor infernal. Ell mateix, en Quintí, també va ser víctima d'unes forces majors, paranormals, que el van abduir el vespre que va fer el sopar: unes cuixes de pollastre, per cert boníssimes! Fins al moment es podria dir que tot normal, però tots van notar que estava posseït per algun ésser estrany quan, a l'hora de servir, va posar dues cuixes de pollastre als homes i una a les dones. Perlamortdedéu, quin fet més anormal! -Pobre Quintí, alguna cosa estranya li passa al Quintí-van pensar els seus amics, que encara desconeixen ara què li va passar.
Una altra nit, la Vicentica de Cal Coix va preparar uns mojitos (o eren caipirinyes?) boníssims... més tard, i amb tota la bona fe del món, l'Amàlia de Cal Vidrier va voler col·laborar en la preparació de mojitos... des d'aquell dia va prometre, i a Menorca va posar per testimoni, que mai més prepararia una beguda caribenya (palabra!).
Però un dels detalls més esplèndids de les vacances va ser el sant sopar que els aventurers van preparar a les seves fabuloses, úniques i inigualables mullers (É una mujé digna de admirá!)... va ser tan espectacular que -s'hauria de repetir cada mes- van pensar elles... Però quina va ser la intenció d'aquell sopar? Un home quan fa alguna cosa és perquè busca recompensa? Aquesta és una pregunta que potser mai podrem respondre. De moment els puc explicar que elles van quedar satisfetes, molt satisfetes. I actualment continuen pensant que s'hauria de repetir un cop al mes, el sopar, és clar.
Però aquells homes sabien fer més coses a banda de sopars. L'Estevet de Can Trempat, expert en pipings varis va tunnejar la trona de la Filla de Can Castells, i la nena va poder dinar i sopar a la seva cadireta, sense caure pels costats. I l'Heribert de can Castells, especialitzat en onboardrepetitions, s'encarregava d'inflar la piscineta, posar-hi l'aigüeta, tots els juguitus i per últim la petita Filla de Can Castells, sa filla. I això com ell no ho feia ningú.
Estimats, és breu, però això és tot el que es pot explicar, perquè el que passa a Menorca, es queda a Menorca. I és així, entre aquestes històries i moltes d'altres, com van passar unes fabuloses vacances a Menorca els nostres amics aventurers: L'Antònia, l'Estevet, en Quintí, l'Heribert, la Vicentica, l'Amàlia i la Filla. 7 que són 7, ni més ni menys.
