Tenim un preu que el sap tothom: Neymar, Neymar, Neymar!

El 28 de maig de 2011, després d'haver guanyat la seva tercera lliga consecutiva, el Barça es planta a Wembley, fa tres gols al Manchester United, aixeca la Copa d'Europa i Piqué diu: "Ni nos drogamos ni compramos árbitros, solo jugamos al fútbol". Aquella nit el Barça es va proclamar guanyador de la Champions, i jo, l'endemà, vaig escriure una entrada en aquest mateix bloc: Tenim un nom que el sap tothom. Un post que pretenia ser un homenatge al Barça i una barreja de diversos sentiments: orgull d'equip, sentiment de país, tristesa perquè vaig veure el partit sola a casa (quan encara es podien veure els partits en obert) i no vaig poder compartir l'eufòria de la victòria amb ningú.

Ara, passats més de sis anys, rellegeixo el que vaig escriure i l'únic que sento quan penso amb el Barça i amb el futbol de primera línia, és vergonya. Vergonya perquè, amb els temps que corren, un equip de primera divisió pugui moure quantitats desorbitades de diners per comprar un jugador. Vergonya perquè un aficionat del futbol ha de fer números a finals de mes per veure si es pot permetre comprar el "Paquete Movistar Futbol" per 75 € al mes! Oju! Amb aquest pack t'entren "80 canales de entretenimiento", et moriràs abans de poder-los veure tots. Vergonya perquè mentre l'aficionat del Barça fa números, Neymar també en fa, i sabeu què compta? Ni més ni menys que els 80.000 € al dia que cobrarà. Perdó, això ha d'anar en majúscules i amb mooolts signes d'exclamació: 80.000 € AL DIA! Per si no ha quedat gaire clar: NEYMAR COBRARÀ 80.000 € AL DIA!!!!!!!!!!!!!!

A mi no em sembla normal. I tampoc em sembla normal que no hi hagi cap reacció per part de la societat. És injust, i tinc la sensació que ens estem acostumant (o ens estan acostumant) a viure en un món injust, immersos en una societat corrupta, podrida, feudal i incoherent. On a Espanya, el sou mínim interprofessional ronda els 700 €, mentre que NOMÉS les dietes mensuals d'alguns diputats són superiors a 800 €. On hi ha milers de ciutadans que no poden fer vacances, però si pagar les dels borbons i els seus servents. On la majoria de polítics ja no treballen al servei del poble, sinó que s'enriqueixen "treballant" sense servir honradament al poble. I no oblidem que quan deixen de treballar s'emporten un sou vitalici (així, perquè sí). Els mateixos polítics que seran incapaços de capar sous, o d'establir salaris màxims per evitar que es torni a repetir aquest insult del PSG i del futbol de primera cap a la resta de la humanitat.

M'és ben bé igual d'on provenen els diners i, no sé si el principal motiu de tot plegat és una estratègia qatariana per desvincular-se del terrorisme o posicionar-se per sobre d'Aràbia Saudí. L'únic que sé és que és injust. Molt injust. Només cal recordar les paraules de Piqué: "... solo jugamos al fútbol." Doncs això.

La clau de tot, l'actitud

"De vegades l'important no és fer el que t'agrada; sinó fer que el que facis t'agradi". Fa uns quinze anys el pare d'una amiga em va dir aquesta frase tot dinant. No recordo què menjàvem, ni tampoc quants érem a taula, tampoc recordo com era el menjador, ni tan sols recordo la cara ni el nom d'aquell senyor. Però durant tots aquests anys he recordat aquesta frase. La memòria, que és d'allò més tiquismiquis, arxiva i recupera el que més ens interessa. I a partir d'aquests "records clau" anem sobrevivint.

I així, seguint el corrent del nostre riu particular, vivim per inèrcia, anem tirant, sense plantejar-nos massa res, o poca cosa, perquè la rutina del dia a dia ho mana tot, prioritzant i posant ordre a tot allò que també baixa amb el corrent. I si alguna vegada gosem imaginar-nos anar a contracorrent, agafar-nos a un tronc per frenar la nostra marxa o qualsevol altre pensament que impliqui no deixar-nos endur pel corrent, aviat queda en això, en només un pensament. El fet és que si ho hem pensat és perquè hem tingut la necessitat de pensar-ho (és un senyal). El següent pas és passar de les idees als fets. La part més difícil. I al final, la part més gratificant.

Sigui com sigui, a la vida no tots són flors i violes, ni pels que segueixen feliçment el corrent, ni pels que hi van en contra, ni pels que van fent parades tècniques o lúdiques riu avall. Per sort, hi ha un salvavides que ben emprat és la clau de tot plegat: L'ACTITUD. Ens pot salvar dels contratemps, les pèrdues, els dols, els canvis sobtats, les malalties, les traïcions i fins i tot dels trencaments d'ungla (tothom té els seus mals). Davant les adversitats de la vida cal agafar "el toro per les banyes" i tirar endavant. Perquè tenir una bona actitud no només ens salvarà a nosaltres, sinó també als que tenim al nostre costat. A més a més, encara estem de sort, als nostres rius no hi ha piranyes, cocodrils ni altres espècies carnívores radicals.

Tot, i tot és tot, depèn de com ens ho mirem (ja ho deia en Pau Donés) i de com ho assimilem. Perquè al final, el més important és saber QUÈ ÉS IMPORTANT.