Tenim un nom que el sap tothom

Dissabte, 28 maig de 2011. 22.30 h. Traques, alegria, petards, clàxons, crits d'eufòria, càntics, ampolles de cava, focs artificials, somriures, abraçades, plors, emoció, molta emoció, moltíssima emoció. Jo ho vaig viure -amb una emoció que del 0 al 10 podria valorar tranquil·lament amb un 7 o un 8 (siguem realistes)- des del meu sofà groc. Vaig viure com 11 personetes, que seguint la màxima de Pujol, viuen i treballen a Catalunya, i per tant podríem parlar d'11 catalans i així fer més gran el nostre orgull, feien 3 gols a 11 personetes a les ordres d'un "Sir". I aquests tres gols, el fet de xutar la pilota amb encert 3 vegades, van fer esclatar un país de felicitat.

Des del meu sofà groc, jo m'imaginava les diverses reaccions que podien provocar 3 gols. Contagi de felicitat, abraçades entre desconeguts, intercanvi de fluids corporals, abocament de fluids per sobre dels caps aliens, ingesta de fluids, "fa dos anys que no fumo, però avui faré un cigarret. Bueno, casi que faré un puro", ser amic de tothom, pujar damunt dels altres, fer muntanyes humanes, cridar en lloc de parlar, sentir una cançó i començar a cantar, ballar... i la llista podria continuar, i és que davant l'eufòria tots fem coses que en situacions més habituals no faríem. Una mica ens transformem, ens desinhibim. I en un món on vivim en tensió i control constant això està bé, està molt bé.

Però aquesta desinhibició no va venir a mi, tot i la meva emoció valorada amb una mitjana de 7'5, estava sola en el meu sofà groc, i quan un no es troba en massa, soltar-se la "melena" no és que sigui complicat, és que no surt de dins. Qui tampoc no es devia deixar anar massa la cabellera va ser Jordi, no pel tema quantitat de cabellera (recurs fàcil), ni per la seva emoció, segurament que del 0 al 10 era 23, sinó més aviat perquè també estava sol en un sofà d'una habitació d'un hotel de Doha, això sí, amb la samarreta del Barça, fent equip. Encara no he parlat amb ell, encara no hem tret conclusions ni li he preguntat com va veure el partit, tot i que en un missatge, pocs minuts abans de començar el match, ja em va dir que allò que estava fent el Barça era una lliçó magistral de futbol, i si ell ho diu, doncs jo m'ho crec. I ell se'n devia anar al llit sense saltar damunt de ningú, sense abraçar-se amb cap desconegut, sense cantar, sense fer un cigarret, sense dir-li a ningú "Òstia, quin partidàs! Visca el Barça". I és que en massa, canviem molt.

Que gran que pot fer un país un equip de futbol. Tots som com som, tots votem diferent, tots tenim un estil, tots vivim com vivim, tots parlem com sabem, ara ens estimem, i ara no; ara ens odiem i ara més; tots ens movem per carrers diferents, tots tenim els nostres gustos, però tots som del Barça. Visca el Barça, visca Catalunya i com sempre diu aquell crack blanc: visca Fuentealbilla!

Amics meus, ens hem fet grans

Amics meus, ens hem fet grans (i perquè no sigui dit i retret per la paritat, nosaltres amigues també hem crescut). Grans en el sentit de preuats, en un sentit qualitatiu, i grans en l'afortunat i trist sentit de vellesa, de caducitat, de no novetat. I a punt de tocar els trenta, qui més qui menys fa balanços, almenys jo freno, m'observo i faig balanç.

I què veig? Veig que em passen coses que mai abans m'havien passat. Perquè ja no estic sola, i això vol dir que les meves necessitats passen a ser secundàries, i és que l'Abril, afortunadament, ho ha trastocat tot, i qui em conegui sap que no parlo del mes precisament. I és que ja apuntava maneres... recordo el dia que va néixer, una tempesta ens va destrossar tot el mobiliari del terrat. Econòmicament suportable, una taula de plàstic del Leroy Merlin (25 €) + un para-sol de fireta, també del Leroy (50 €), les cadires, per gràcia divina, van sobreviure al fenomen. Però la cosa no s'acaba aquí, la pluja va inundar el terrat, i l'aigua es va filtrar a l'habitació. Diguem que va ser un matí mogudet. Però tot això ens ho vam perdre, en aquell moment no érem a casa, en aquell moment jo suplicava l'epidural, i Jordi, com la millor cheerleader, n'animava una a sortir i a l'altra a empènyer... Encara no tocava, faltaven 10 dies, però es veu que la impaciència és innata, i no es pot controlar. A partir d'aquell dia ja no estic sola (o menys sola).

Amics meus, ens hem fet grans, i com més grans -més rucs- i també més exigents, amb nosaltres mateixos i amb els que tenim a la vora. Ja no ens "arrimem" al primer que passa i ens ofereix un glop de cervesa, bé, sempre hi ha algú desesperat, però aquests són els que van més faltats de "carinyu". I d'això es tracta créixer: d'evolucionar, de madurar, de seguir el camí que creiem que és el "més millor", quan realment no en tenim ni idea i sempre ens quedarà el dubte de "si hagués fet allò, tindria una vida millor?". Una cosa està clara, no es pot viure pensant en el que hagués pogut ser i mai serà. Això no és sa, i diuen que la felicitat es troba vivint el present. Però no em vull posar transcendental, que avui no toca. Allò que volia dir és que fem el que fem, ara, en el present, ho hem de fer convençuts i motivats, el temps passa massa ràpid per perdre'l (això també m'ho ha ensenyat l'Abril), i si alguna cosa no surt ben bé com ens esperàvem llavors val més apuntar-se "el tanto" a la llibreta de "coses que fan aprendre i madurar: ho sento però la vida és així" i endavant, som-hi que no ha estat res. Les decepcions costen de pair, però al final es paeixen, sal de fruta i avall. Fins i tot de vegades no arriben ni a ser decepcions.

Últimament la meva manera de viure, el "lifestyle" pels modernillos, ha canviat, ha fet un gir i per ara he sabut portar el timó d'aquest nou rumb, no m'he estampat contra cap iceberg, que ja és molt. I tinc la sensació que en qüestió d'un any hi haurà nous canvis. No. No tinc la intenció de gestar a ningú més de moment. Hi haurà nous canvis en un altre aspecte, i si no ja ho veurem, tinc nous projectes, ganes de coses noves. I això és bo, i això em motiva, i viceversa. Visca l'evolució! Siguem personatges rodons! Vivim!

Amics meus, ens hem fet grans, i amics meus, això va per vosaltres. Pels amics, que tot i l'evolució de cadascun dels vostres personatges i fer un camí diferent del meu, hi sou; que tot i viure lluny, hi sou. Pels amics que em cuideu, i més important encara, us deixeu cuidar. Pels que no us heu oblidat que existeixo quan he desaparegut, i pels que heu fet un seguiment acurat dels 17 mesos de canvis físics i emocionals, sense veure'm com un "bitxo raro". Pels amics, pels incondicionals, els que em defensen quan jo no puc fer-ho, pels que em pensen, els de VERITAT.

Amics meus, som grans, però encara no som prou grans.