Dormir amb mitjons?

Ja fa algunes nits que em poso al llit pensant en una cosa... i, de fet crec que es tracta d'un dubte universal: Per què les dones tenim els peus freds quan ens posem al llit? I d'aquesta pregunta, encara no sé ben bé perquè, me'n va venir una altra: per què els homes mai pregunten quan es perden?

A la primera qüestió i com a dona, o almenys això intento, no tinc resposta. Potser n'hauria de tenir? No ho sé, però m'he proposat un repte. Objectiu: buscar una resposta, i si cal, que de vegades no cal, una solució. I us preguntareu: una solució? Si, en aquest cas es veu que cal una solució. Bé, al tema... Nosaltres, LES DONES, ja sabem que, quan ens traiem els mitjons i ens posem al llit, tenim els preus freds. I què fem?, doncs instintivament buscar "escaufor", "arrecerar-nos" i aferrar-nos a la primera cosa que desprèn calor i que trobem a l'alçada dels peus. Resulta que aquesta cosa que desprèn calor és ELL, concretament els peus d'ell o molt pitjor, les "pantorrilles". I eeeep! Alto! Què hem anat a fer!!!! Just desplaçar els peus una mica cap a ELL, cap a la calor, se sent (sempre): Però que faaaaaas???, només faltaria afegir: desgraciada! A partir d'aquí cada parella interactua com pot; l'un mort de son, l'altre esverat perquè l'han desvetllat, l'un ofès, l'altre emprenyat, i etcètera, etcètera...

Ho sento molt, però hi ha coses a la vida que no es poden evitar. I aquesta n'és una. Quan arriba la tardor, quan les fulles comencen a caure, quan els boletaires inicien temporada, quan ja ens hem menjat els moniatos i les castanyes i quan a les 6 ja és fosc (que per cert, quina tristor...), quan tot això passa és quan arriba la temporada dels peus freds, de les emprenyades al llit i de potser..., dormir amb mitjons? Proposta que es podria formular just després del "desgraciada!", i que de vegades, en veu baixa, es formula.

Però jo m'hi nego! Jo no sé dormir amb mitjons! Ha ha ha, dormir amb mitjons!!! Dormir amb mitjons fa gràcia! Dormir amb mitjons és com dormir amb l'anorac, és com tirar-se a la piscina disfressat de Bob Esponja, és com menjar terra, és a dir, és no-normal, i com que és no-normal no cal fer-ho. En definitiva, continuaré buscant la solució... però mentrestant i segur que instintivament (eheem, eheem...) buscaré "l'escaufor". Així que, avanço un "ho sento, ha sigut sense voler", per si de cas...