COMPTE! La història que llegireu a continuació pot ferir la sensibilitat
dels pares i les mares de nens "curiosos" i nenes "curioses". Per la
seva millor digestió, està escrita en tres parts. Qualsevol semblança
amb la realitat és pura coincidència.
Bon profit.
PART I. Per anar fent boca: patates xip
Fa un temps, no sabria concretar exactament quan (puc detallar que va ser un diumenge de fa entre 18 i 24 mesos), vaig anar a dinar amb el Jordi i les nostres filles a un restaurant a prop de casa nostra. Recordo que abans d'anar-hi vaig trucar, no fos cas que tinguessin ple. Però no, ens van dir que hi havia lloc. Així que vam agafar els "quatre" (mil) utensilis infantils varis: cotxet, pitets, bolquers, aigua, roba de recanvi, xumet, contes, nines, colors, ninos, llibretes, tovalloletes... i alguna cosa més que em deixo; ho vam carregar tot al cotxe i au, tira.
Quan vam arribar, la Carla, la nostra filla petita, dormia, així que vaig intentar la missió impossible de traslladar-la de la cadireta del cotxe al cotxet sense que es despertés. Ho vaig fer tan delicadament, però tant, que no va servir de res. La Carla sempre ha tingut el son bastant lleuger, i en la meitat del mig segon de trajecte, quan encara ni havia tocat el cotxet, es va despertar. Tenia son, però es va despertar. I què fa un nen d'entre un i dos anys quan té son però vol estar despert? Exacte, plora. Plora molt. Perquè no sap què té i no sap què vol. Perquè vol i dol. I si ets adult, més o menys pots controlar la situació, però si una situació de vol i dol recau en un infant... adiós! Marranada assegurada. Total, que per resoldre el tema vam decidir que jo em quedaria passejant la Carla fins que s'adormís de nou i el Jordi i l'Abril entrarien al restaurant. Van passar trenta minutets. Trenta! O potser més, tant és! Sigui com sigui és un temps que es fa etern: vols que la criatura s'adormi perquè tens gana, perquè un dia que decideixes anar a dinar a fora, l'únic que vols (sent conscient dels riscos i les possibilitats), és dinar! Només això. Ja saps que no serà un dinar romàntic, ni molt menys tranquil. Hi haurà rock&roll del bo, hi haurà marxeta. Però si la Carla s'adorm, amb una mica de sort, el festival començarà amb les postres. Per això, és millor tenir paciència, i si cal, assegurar-te cinc minuts més de passejada. Doncs això, després d'anar amunt i avall amb el cotxet el meu instint de mare em va assegurar que la Carla ja dormia com un soc, llavors la bella dorment i jo vam entrar al restaurant. El Jordi i l'Abril acabaven de devorar unes patates xip. No em van deixar ni les escorrialles. Vaig seure i vaig posar amb molt (PERÒ MOOOOLT) de compte, el cotxet amb la petita Carla al meu costat. Prova superada. Vam avisar al cambrer: uns macarrons per l'Abril, i segurament alguna cosa a la brasa per nosaltres. No ho recordo, no passa res, el menú no afecta el fil argumental. Però per si torna a sortir el tema direm que era pollastre a la brasa, per no donar-hi tombs. Amb escalivada.
PART II. El plat fort: pollastre amb escalivada.
Quan vam acabar de demanar van entrar per la porta una parella i el seu fill, un nen d'uns tres anys. El cambrer els va fer seure a la taula del nostre costat. Línia! A partir d'aquí el tema es complica. Seguimos para Bingo! Aconseguir que aquell nen posés el cul a sobre de la cadira que va ser Olímpic. Impressionant. Extraordinari. Pares de medalla tu! Això sí, la suada d'aquell pare i aquella mare perquè el nen segués a taula va ser només el presagi de tots els fets que vindrien a continuació. Molt bé, tenim el nen assegut. Els pares van intentar iniciar una conversa amb ell. Per distreure'l, per mantenir-lo ocupat. Ring Ring! Trucaven a la mare. La mare va agafar el telèfon, el pare va centrar l'atenció en la mare i just en aquell precís instant l'estratègia parental es va esfondrar. Aprofitant que els pares s'havien distret una mil·lèsima de segon, el nen (que era ràpid com el vent) es va aixecar. Maleïda trucada! La mare va intentar no alterar-se. Mentre parlava per telèfon, la vena del coll se li va començar a inflar, ho vaig veure quan es va girar cap al pare i va dir-li amb la mirada "fes alguna cosa collons, no veus que tinc la vena del coll a punt de rebentar".
Fins aquí, a la nostra taula tot anava bé: la Carla dormia profundament, el cambrer va arribar amb els macarrons i amb els plats de pollastre a la brasa. Amb escalivada. Comencem a menjar tranquil·lament, ens expliquem coses, les típiques coses que es pot explicar una família de quatre amb un membre dormint; feina, escola, amics, parlem del menjar, si està al punt, si no. Parlem del vi, dels macarrons i taxaaaaan... Sorpresa! Previsiblement arriba el nen veí a la nostra taula. Com era d'esperar l'Abril ni se'l mira, quan hi ha menjar al davant hi ha menjar al davant, i molta feina a fer. Jordi i jo som amables amb ell, li diem hola i alguna cosa més. És simpàtic, i li fa il·lusió ensenyar-nos les seves joguines. És graciós! Quan ja porta una estoneta (pel meu gust un pèl llarga) a la nostra taula començo a pensar de tot cor que ja n'hi ha prou, ja ens hem dit tot el que ens havíem de dir amb aquell petit desconegut de tres anys. Ara vull gaudir de la meva família i acabar-me el pollastre a la brasa. Amb escalivada. Em miro, amb bona cara, a la seva mare, que sembla que li costa veure que el seu fill ens està molestant. Sí, he dit molestar. Potser és que jo tinc poca paciència, que també podria ser, però en aquell moment em sembla que els pares del nen triguen una mica a reaccionar. I és en aquest precís moment quan em venen al cap dues hipòtesis:
Hipòtesi número 1: S'estan fent els suecs deixant que el seu fill destorbi a la família que està menjant a la taula del costat per així ells poder estar tranquils?
Hipòtesi número 2: Els hi fa gràcia que el seu fill "interactuï" (ells ho diuen així) amb els seus veïns de taula de restaurant i així "descobreixi" que hi ha altres espècies a banda d'aquell senyor i aquella senyora a qui ell anomena papa i mama?
Llavors em miro a Jordi i, davant la passivitat dels pares, reprenem la nostra conversa. Així i tot, veig que el petit individu assetjador continua a la nostra taula. I els pares a la seva! Intento ser amable amb ell, me'l miro directament als ulls i li dic: "Que no tens gana?", frase que es pot traduir amb "Torna a la teva taula xato". Llavors el nen em respon "No". Ara sí que l'hem feta bona! Em torno a mirar a la mare, aquest cop no és una mirada agradable. I aquest cop la mare capta immediatament la meva mirada. Llavors, immediatament crida l'intrús, que com era d'esperar, no li fa el mínim cas. A la mare se li torna a inflar la vena. El pare s'uneix a la crida. El nen tampoc respon. Jordi, l'Abril i jo continuem parlant, una mica a la nostra, i una mica fins als nassos del nen de la taula veïna i els seus pares d'actitud passiva. Per fi la mare va entendre que havia d'aixecar el cul de la cadira i anar a buscar allò que era seu i que estava, ara ja sí que ho puc dir amb majúscules i amb negreta, MOLESTANT.
La mare es va acostar fins a la nostra taula i va demanar al nen, molt amablement, que segués al seu lloc. Però mira, no sé què tenim a la nostra família que aquell nen va quedar totalment abduït per la nostra presència. És a dir, que continuava sense fer punyetero cas a la seva ultra pacient mare de la vena inflada. Llavors la mare va agafar-lo, va aixecar-lo i va col·locar-lo per la força al seu lloc. A la seva cadira. Ja li va saber greu a la dona atemptar contra la voluntat del seu fill, però va veure (i ben vist) que era l'única solució.
PART III. Necessito un digestiu: em va bé un sorbet de mandarina.
El nen va seure, i van portar-li un plat de macarrons. Els pares van veure una punta d'esperança en aquell plat de pasta amb tomàquet. Però el petit explorador no volia els suculents macarrons. Mira, no li fotien goig! Ell volia aixecar-se, volia jugar, volia descobrir món. Davant el panorama, el pare i la mare es van prendre una altra pastilla de la paciència i van continuar dialogant amb el nen per fer-li veure que no s'havia d'aixecar. Segurament havia entès l'ordre: "no vagis a parlar amb la gent de les altres taules", és a dir NO MOLESTIS. Però estava en mode "vaig a tocar el collons als meus pares i a tothom que se'm posi pel davant". A més, el nen també devia pensar: "tinc immunitat, els pares diuen que sóc un nen curiós". Perquè els nens i nenes de 3 anys són mooolt llestos, entenen i processen molt bé la informació. Això sí, després la gestionen com millor els va.
Al cap de pocs segons de diàleg i d'un bloqueig físic perquè l'infant no abandonés la seva taula, la pastilla de la paciència va deixar de tenir efecte perquè la vena del coll d'aquella mare comprensiva va explotar, i ho va fer acompanyada d'un crit amb gall inclòs: Prooooou!!!!! Tot el restaurant es va girar cap a la dona, i morta vergonya la senyora va agafar el seu estimat fill pel braç i el va arrossegar fins al carrer. Aquell diumenge el pare va dinar sol.
La Carla, que dormia profundament, també es va despertar en sentir el crit de la mare dialogant. I és que cadascú educa els seus fills com vol. I els fills poden ser més moguts o més tranquils. Un nen de tres anys que es dedica a fer visites llargues a les taules veïnes en un restaurant no sap que potser els seus veïns no se senten còmodes amb la seva presència. És un nen de tres anys. Però els pares sí que ho saben. O ho haurien de saber. A mi també m'agrada que les meves filles aprenguin descobrint, siguin curioses i se sentin lliures, però també m'agrada posar límits. Per mi, el respecte als altres és un límit molt important. Per això sempre que pugui evitaré que "explorin" als de la taula del costat.
Posa'm un cafè, si us plau. Sol i sense sucre.
Bon profit.
PART I. Per anar fent boca: patates xip
Fa un temps, no sabria concretar exactament quan (puc detallar que va ser un diumenge de fa entre 18 i 24 mesos), vaig anar a dinar amb el Jordi i les nostres filles a un restaurant a prop de casa nostra. Recordo que abans d'anar-hi vaig trucar, no fos cas que tinguessin ple. Però no, ens van dir que hi havia lloc. Així que vam agafar els "quatre" (mil) utensilis infantils varis: cotxet, pitets, bolquers, aigua, roba de recanvi, xumet, contes, nines, colors, ninos, llibretes, tovalloletes... i alguna cosa més que em deixo; ho vam carregar tot al cotxe i au, tira.
Quan vam arribar, la Carla, la nostra filla petita, dormia, així que vaig intentar la missió impossible de traslladar-la de la cadireta del cotxe al cotxet sense que es despertés. Ho vaig fer tan delicadament, però tant, que no va servir de res. La Carla sempre ha tingut el son bastant lleuger, i en la meitat del mig segon de trajecte, quan encara ni havia tocat el cotxet, es va despertar. Tenia son, però es va despertar. I què fa un nen d'entre un i dos anys quan té son però vol estar despert? Exacte, plora. Plora molt. Perquè no sap què té i no sap què vol. Perquè vol i dol. I si ets adult, més o menys pots controlar la situació, però si una situació de vol i dol recau en un infant... adiós! Marranada assegurada. Total, que per resoldre el tema vam decidir que jo em quedaria passejant la Carla fins que s'adormís de nou i el Jordi i l'Abril entrarien al restaurant. Van passar trenta minutets. Trenta! O potser més, tant és! Sigui com sigui és un temps que es fa etern: vols que la criatura s'adormi perquè tens gana, perquè un dia que decideixes anar a dinar a fora, l'únic que vols (sent conscient dels riscos i les possibilitats), és dinar! Només això. Ja saps que no serà un dinar romàntic, ni molt menys tranquil. Hi haurà rock&roll del bo, hi haurà marxeta. Però si la Carla s'adorm, amb una mica de sort, el festival començarà amb les postres. Per això, és millor tenir paciència, i si cal, assegurar-te cinc minuts més de passejada. Doncs això, després d'anar amunt i avall amb el cotxet el meu instint de mare em va assegurar que la Carla ja dormia com un soc, llavors la bella dorment i jo vam entrar al restaurant. El Jordi i l'Abril acabaven de devorar unes patates xip. No em van deixar ni les escorrialles. Vaig seure i vaig posar amb molt (PERÒ MOOOOLT) de compte, el cotxet amb la petita Carla al meu costat. Prova superada. Vam avisar al cambrer: uns macarrons per l'Abril, i segurament alguna cosa a la brasa per nosaltres. No ho recordo, no passa res, el menú no afecta el fil argumental. Però per si torna a sortir el tema direm que era pollastre a la brasa, per no donar-hi tombs. Amb escalivada.
PART II. El plat fort: pollastre amb escalivada.
Quan vam acabar de demanar van entrar per la porta una parella i el seu fill, un nen d'uns tres anys. El cambrer els va fer seure a la taula del nostre costat. Línia! A partir d'aquí el tema es complica. Seguimos para Bingo! Aconseguir que aquell nen posés el cul a sobre de la cadira que va ser Olímpic. Impressionant. Extraordinari. Pares de medalla tu! Això sí, la suada d'aquell pare i aquella mare perquè el nen segués a taula va ser només el presagi de tots els fets que vindrien a continuació. Molt bé, tenim el nen assegut. Els pares van intentar iniciar una conversa amb ell. Per distreure'l, per mantenir-lo ocupat. Ring Ring! Trucaven a la mare. La mare va agafar el telèfon, el pare va centrar l'atenció en la mare i just en aquell precís instant l'estratègia parental es va esfondrar. Aprofitant que els pares s'havien distret una mil·lèsima de segon, el nen (que era ràpid com el vent) es va aixecar. Maleïda trucada! La mare va intentar no alterar-se. Mentre parlava per telèfon, la vena del coll se li va començar a inflar, ho vaig veure quan es va girar cap al pare i va dir-li amb la mirada "fes alguna cosa collons, no veus que tinc la vena del coll a punt de rebentar".
Fins aquí, a la nostra taula tot anava bé: la Carla dormia profundament, el cambrer va arribar amb els macarrons i amb els plats de pollastre a la brasa. Amb escalivada. Comencem a menjar tranquil·lament, ens expliquem coses, les típiques coses que es pot explicar una família de quatre amb un membre dormint; feina, escola, amics, parlem del menjar, si està al punt, si no. Parlem del vi, dels macarrons i taxaaaaan... Sorpresa! Previsiblement arriba el nen veí a la nostra taula. Com era d'esperar l'Abril ni se'l mira, quan hi ha menjar al davant hi ha menjar al davant, i molta feina a fer. Jordi i jo som amables amb ell, li diem hola i alguna cosa més. És simpàtic, i li fa il·lusió ensenyar-nos les seves joguines. És graciós! Quan ja porta una estoneta (pel meu gust un pèl llarga) a la nostra taula començo a pensar de tot cor que ja n'hi ha prou, ja ens hem dit tot el que ens havíem de dir amb aquell petit desconegut de tres anys. Ara vull gaudir de la meva família i acabar-me el pollastre a la brasa. Amb escalivada. Em miro, amb bona cara, a la seva mare, que sembla que li costa veure que el seu fill ens està molestant. Sí, he dit molestar. Potser és que jo tinc poca paciència, que també podria ser, però en aquell moment em sembla que els pares del nen triguen una mica a reaccionar. I és en aquest precís moment quan em venen al cap dues hipòtesis:
Hipòtesi número 1: S'estan fent els suecs deixant que el seu fill destorbi a la família que està menjant a la taula del costat per així ells poder estar tranquils?
Hipòtesi número 2: Els hi fa gràcia que el seu fill "interactuï" (ells ho diuen així) amb els seus veïns de taula de restaurant i així "descobreixi" que hi ha altres espècies a banda d'aquell senyor i aquella senyora a qui ell anomena papa i mama?
Llavors em miro a Jordi i, davant la passivitat dels pares, reprenem la nostra conversa. Així i tot, veig que el petit individu assetjador continua a la nostra taula. I els pares a la seva! Intento ser amable amb ell, me'l miro directament als ulls i li dic: "Que no tens gana?", frase que es pot traduir amb "Torna a la teva taula xato". Llavors el nen em respon "No". Ara sí que l'hem feta bona! Em torno a mirar a la mare, aquest cop no és una mirada agradable. I aquest cop la mare capta immediatament la meva mirada. Llavors, immediatament crida l'intrús, que com era d'esperar, no li fa el mínim cas. A la mare se li torna a inflar la vena. El pare s'uneix a la crida. El nen tampoc respon. Jordi, l'Abril i jo continuem parlant, una mica a la nostra, i una mica fins als nassos del nen de la taula veïna i els seus pares d'actitud passiva. Per fi la mare va entendre que havia d'aixecar el cul de la cadira i anar a buscar allò que era seu i que estava, ara ja sí que ho puc dir amb majúscules i amb negreta, MOLESTANT.
La mare es va acostar fins a la nostra taula i va demanar al nen, molt amablement, que segués al seu lloc. Però mira, no sé què tenim a la nostra família que aquell nen va quedar totalment abduït per la nostra presència. És a dir, que continuava sense fer punyetero cas a la seva ultra pacient mare de la vena inflada. Llavors la mare va agafar-lo, va aixecar-lo i va col·locar-lo per la força al seu lloc. A la seva cadira. Ja li va saber greu a la dona atemptar contra la voluntat del seu fill, però va veure (i ben vist) que era l'única solució.
PART III. Necessito un digestiu: em va bé un sorbet de mandarina.
El nen va seure, i van portar-li un plat de macarrons. Els pares van veure una punta d'esperança en aquell plat de pasta amb tomàquet. Però el petit explorador no volia els suculents macarrons. Mira, no li fotien goig! Ell volia aixecar-se, volia jugar, volia descobrir món. Davant el panorama, el pare i la mare es van prendre una altra pastilla de la paciència i van continuar dialogant amb el nen per fer-li veure que no s'havia d'aixecar. Segurament havia entès l'ordre: "no vagis a parlar amb la gent de les altres taules", és a dir NO MOLESTIS. Però estava en mode "vaig a tocar el collons als meus pares i a tothom que se'm posi pel davant". A més, el nen també devia pensar: "tinc immunitat, els pares diuen que sóc un nen curiós". Perquè els nens i nenes de 3 anys són mooolt llestos, entenen i processen molt bé la informació. Això sí, després la gestionen com millor els va.
Al cap de pocs segons de diàleg i d'un bloqueig físic perquè l'infant no abandonés la seva taula, la pastilla de la paciència va deixar de tenir efecte perquè la vena del coll d'aquella mare comprensiva va explotar, i ho va fer acompanyada d'un crit amb gall inclòs: Prooooou!!!!! Tot el restaurant es va girar cap a la dona, i morta vergonya la senyora va agafar el seu estimat fill pel braç i el va arrossegar fins al carrer. Aquell diumenge el pare va dinar sol.
La Carla, que dormia profundament, també es va despertar en sentir el crit de la mare dialogant. I és que cadascú educa els seus fills com vol. I els fills poden ser més moguts o més tranquils. Un nen de tres anys que es dedica a fer visites llargues a les taules veïnes en un restaurant no sap que potser els seus veïns no se senten còmodes amb la seva presència. És un nen de tres anys. Però els pares sí que ho saben. O ho haurien de saber. A mi també m'agrada que les meves filles aprenguin descobrint, siguin curioses i se sentin lliures, però també m'agrada posar límits. Per mi, el respecte als altres és un límit molt important. Per això sempre que pugui evitaré que "explorin" als de la taula del costat.
Posa'm un cafè, si us plau. Sol i sense sucre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada