D'Islàndia a l'indignació, passant pels consells de Berto

Ahir vaig veure per primer cop "Buenas Noches y Buenafuente", a Antena3, mentre l'Évole es passejava per Islàndia, explicant als espanyols i als catalans que hi ha països que a banda de fred, també tenen dits de front. No sé si 4 o 10, però van saber veure, i sobretot rectificar, quan les coses van anar molt "maldades".

I mentre tenia un ull posat a Antena3, i un ull a la Sexta (no em deu passar a mi sola) vaig descobrir que, fa uns anys, els islandesos i les islandeses van estirar més el braç que la màniga (http://www.lasexta.com/salvados/inicio). Vaja, com aquí però a lo bèstia, i els tres bancs privats que s'estaven posant les botes van petar a base de bé. Però el govern va agafar el toro per les banyes, va dimitir qui havia de dimitir, així ho van voler els ciutadans, i estan en procés de refer una Constitució que dictaran 25 civils, no polítics. Fins aquí es podria entendre com tot un exemple de democràcia; desconec el més enllà (sempre hi ha una mica foscor en un més enllà).

I quan el reportero más dixaraxeru de la Sexta (i del panorama televisiu actual) va plegar veles, l'ull posat a la cadena de Salvados va alinear-se amb l'altre ull: "Buenas Noches y Buenafuente". Passen els anys i l'Andreu a mi no em cansa, té gràcia i ho sap (sap lo segon, clar). L'acompanyen Corbacho, Berto i en un trosset que vaig veure també Bustamante, que per cert i per sort tractava de companyia esporàdica: ha tret disc i li van fer una entrevista. Però anem al tema, i és el que el tema el va treure Berto. Berto és pare. I Berto va fer un vídeo d'indignació. I la conclusió del vídeo de Berto pare indignat ve a dir, de forma introductòria, que:

1. Alguns llibres dedicats als infants ens recomanen que a l'hora d'anar a dormir, hem de deixar plorar els nostres fills fins que s'adormin, perquè s'acostumin (diuen). Llavors, per què no fem el mateix amb un adult? Si un adult plora, passem d'ell? No.

2. Si un adult cau a terra, passem d'ell? No.

Però veient el panorama i segons aquesta teoria, deia Berto al final del vídeo, ja podem començar a posar a dormir els nostres fills en cartons, perquè comencin a acostumar-se al que els espera...

I és que la societat del benestar desapareix, una societat fictícia que un dia van projectar els que ara ens diuen el que hem de fer, els que han portat els joves i no tan joves a l'atur, i que a sobre, encara ens miren amb aires de superioritat, perquè no sabem de què parlem. Senyors i senyores, els nostres representants ja fa anys que només busquen gratar-se les butxaques, no és cap novetat.

I ara que som nosaltres els que tenim fills, com deia Berto, els haurem de fer un entrenament de Fullet Tortuga per viure en un món difícil, on estudiaran 3 carreres (demanant un crèdit que farà més rics als rics) i un màster titulat "Com sobreviure al segle XXI" i finalment viuran de l'atur (si és que encara n'hi ha). Un món on un tal conseller Mena donarà suport als joves recomanant-los que "agafin el primer vol a Londres i a servir cafès" (http://www.youtube.com/watch?v=IxI5ZatqMgI), perquè en aquest racó de món on vivim, a banda d'estar lligats de mans i peus i ser seu catalana d'una central que es diu Madrid (però això són figues d'un altre paner), no estem ben governants, no hi ha feina, no ens podem comprar un pis i es retallen manifestos, fem passos d'elefant, però endarrere, en sanitat i educació, però això sí, tenim un rei al qual hem de pagar tribut perquè pugui anar a Vaqueira, a Mallorca amb el Bribón i a matar elefants. Per què no tornem directament al segle XV? Però amb internet, si us plau.

Bé, de fet, si tornéssim al segle XVIII encara podríem prendre exemple dels francesos... i faríem rodar algun cap.