Llegendes d'Alcover I: La piscina

Once upon a time... o el que és el mateix: Hi havia una vegada...

Diu la llegenda que en un petit poblet al peu de les muntanyes de Prades, i encara més al peu d'allò que es menja les muntanyes de Prades (que amb el nom fa homenatge a la mítica sèrie seixantona), hi reposava una petita vila anomenada Alcover. Com molts altres llogarrets, la petita vila d'Alcover va ser víctima d'una esplèndida collita fruit de l'especulació, el diner fàcil i els contactes del ben posicionat batlle amb els cortesans de Palau. I heus ací, com Alcover va anar creixent, i s'hi van establir forasters de terres llunyanes i no tan llunyanes, es van edificar grans construccions i escultures, nous habitatges, es van projectar remodelacions d'antics palauets, fins i tot alguns carrers on vivia la plebs van ser arreglats....

Però per fer tot això es van demanar diners a Palau, i l'aixeta va rajar. I va rajar tant que els governants de la vila van pensar: "si fins i tot podríem omplir una piscina!". I si, si... desig concedit (l'aixeta va rajar la quantitat de 4.100.000,00 €). Amb tot aquest capital, des de la Casa de la Vila van decidir que es construiria una gran piscina. No una piscina qualsevol; farien una piscina coberta, i amb gimnàs i amb pistes de pàdel i amb pàrquing... "No podem ser menys que els nostres estimats veïns selvatans (antes muerta que anar a la piscina de la Selva). Els nostres convilatans han de tenir una piscina com cal. Si ells (els selvatans) la tenen, nosaltres també."

I un bon dia, just en el precís moment en què el sol es ponia rere la muntanya que es va menjant l'empresa que fa homenatge a la sèrie "seixantona", el Senyor Batlle i els membres de la Cort es van reunir a la Casa de la Vila amb un senyor que portava un farcellet. De dins del farcellet, el senyor misteriós va treure uns papers, un tinter i una ploma. Va allargar la mà, i amablement va oferir la ploma al Senyor Batlle, que va signar allà on hi havia una creueta, sota la mirada sucosa i satisfeta del senyor misteriós del farcellet, un famós mestre constructor. En aquell mateix moment, el projecte de la piscina va quedar segellat. Per fi els alcoverencs podrien fer xip-xap, tirar-se en bomba o provar els nous "manguitus" en territori alcoverenc, amb aigua de la Vall del Glorieta, un pelet clorificada.

Però els dies anaven passant... i la inauguració de la piscina s'anava retardant. Ara deien que seria un dia; arribava el dia i deien que més endavant... Sort en tenien els habitants d'Alcover de les altres piscines de la contrada. Alguns anaven a la Pobla de Mafumet, d'altres a La Selva del Camp... i mentrestant a Alcover treballaven, treballaven, treballaven, però la piscina no arribava. "Quina piscina més espectacular" deien uns, "serà increïble, hi cabrem tots i a tota hora", proclamaven uns altres... i les expectatives s'anaven engreixant. Però passava el temps, i el fet és que la piscina no arribava.

I tant fou així, que fins i tot un estiu, els nens de la vila es van quedar sense curset de natació, perquè la piscina de tota la vida va tancar, amb el convenciment que la gran piscina amb aigua clorificada del Glorieta ja estaria en ple funcionament. Però no fou així.

I diu la llegenda, que van anar passant els dies, les setmanes, els mesos i els anys, i heus ací que els habitants de la vila d'Alcover; treballadors, pobres, humils, pacients, molt pacients i encara més innocents, conservaven l'esperança de tenir piscina. I un dia, de bon matí, els altaveus del poble retronaren un breu pregó. El pregó deia així: "Estimats convilatans, es fa saber que demà al matí, a l'hora en què el sol es troba més amunt, s'obriran les portes de la piscina d'Alcover. Hi esteu tots convidats". Al poble es feu un silenci. Semblava increïble. La tan anhelada piscina obriria les seves portes, i tothom va agafar la mula i se n'anà al Decathlon a comprar-se el pack: banyador, casquet i ulleres.

El gran dia arribà a la vila d'Alcover. Es veu que la nit abans ningú va poder dormir, l'emoció era infinita. Una llarga cua es va formar al davant de la piscina: nens, dones, homes, avis i padrines. Tots volien sucar els peus a la piscina. I llavors van obrir les portes, tothom va entrar, i... tothom es va quedar petrificat. Perlamordedéu!!! No hi havia aigua a la piscina!!!

Conta la llegenda, que van trigar tant a construir la piscina, que a l'hora d'omplir-la el canvi climàtic ja havia assecat rius, llacs i part dels oceans. Una enorme sequera havia arrasat la Terra, feia mesos, anys que no plovia... Tot era sec, però tothom estava tan obsessionat amb la piscina que ningú se n'havia adonat. Típic error humà.